“ Ens agrada que ens mirin quan parlem”
“ El xiuxiueig dels ocells és excel·lent per despertar-te”
“Esperem una trucada amiga quan ens sentim tristos”
“Necessitem viatjar per desconnectar de la rutina”
“Quan t’estires al sofà et ve tot el cansament del dia”
… Què tenen en comú totes aquestes afirmacions? Ja ho has trobat? Exacte!… totes estan expressades des de la 2a persona del singular i de la 1a persona del pural: Tu, Nosaltres. Les paraules tenen molt poder a l’hora de comunicar, no només per la informació que transmeten sinó per la informació implícita que deixem anar. Al parlar des de la 2a Persona posem en evidència dos factors.
Faig de la meva opinió una veritat abosoluta. Davant: “Ens agrada que ens mirin quan parlem” dono per fet que tothom pensa igual que jo, tanco la porta a altres opcions davant la mateixa situació. Si esborro el mot “ens” i el subtitueixo per “Em”, el significat de la frase canvia considerablement. Anem a comprovar-ho! “M’agrada que em mirin quan parlo”. La vivència personal, a l’expressar aquesta frase de l’anterior, no té res a veure. Quan parlem conjugant els verbs amb la 2a persona del singular o la 1a persona del plural, sembla que generem frases innamovibles, com 2 +2 =4. En canvi, al parlar des de la 1a Persona, el que expresso és, en exclusiva, la pròpia opinió, la pròpia experiència que la poses al servei dels altres. D’aquesta manera, no donem lliçons de com són les coses i com les hem de sentir. Tan sols exposo la manera de viure-ho des del meu cos i ànima i potser pot servir al que m’escolta i potser no.
Explicat el primer factor del poder de la 1a Persona, passem a reflexionar sobre el segon factor. Al començar les frases en 1a Persona, automàticament em faig responsable del que dic. No parlo en nom de ningú, parlo des del meu propi Jo i la manera de veure la vida. Aquí és on està el “quit” de la qüestió. Si parlem sovint llençant els missatges a l’aire des de “ens agrada”, “la gent necessita”, “ens estem matant els uns als altres”, em desresponsabilitzo del missatge que surt de la meva boca. En canvi, si poso consciència en com començo a parlar, puc decidir utilitzar la 1a Persona del singular i fer-me càrrec de la meva pròpia paraula. Poder parlar des de la responsabilitat, és parlar des de l’adult. Un adult que opina i valora, no jutja ni sentencia el que ha de pensar, sentir i fer tota la humanitat.
La Gestalt aposta per aquesta comunicació directa de Jo a Jo, on potser coincideixen les opinions i potser no. Aquesta comunicació si surt de dos adults podran ser respectades malgrat les diferències. Sabeu xinès? Em sembla força difícil, també em resulta difícil parlar des del Jo, a vegades perquè es dispara l’automàtic de parlar a partir del Tu i el Nosaltres. Així m’incloc en un grup i no em sento tan vulnerable sota la meva experiència. A vegades em costa molt utilitzar el Jo en frases que vull expressar, doncs em converteixo incondicionalment en la màxima responsable de la meva veu. És una sensació que impacta. Ho voleu provar? Os convido a experimentar amb les següents frases:
Tens l’opció de dir: “La família t’estima”. Tens l’opció de fer-te responsable i dir: “Jo t’estimo”.
Tens l’opció de dir: “A la gent no l’agrada que la jutgin”. Tens l’opció de fer-te responsable i dir: “ No m’agrada que em jutgin”.
Què canvia? Com et sents després de mostrar una part més personal del teu Jo? Bé, em confesso… i ho comparteixo amb vosaltres!!! “espero una trucada amiga quan em sento trista”, “necessito viatjar per desconnectar de la rutina”…
Laura Rucio
Psicòloga i terapeuta gestalt
copdema.wordpress.com 
Gràcies per aquesta reflexió sobre com cada persona es pot posicionar davant la vida de manera diferent en funció de la seva pròpia comunicació verbal.
Li passaré a algun contacte meu que té aquest hàbit comunicatiu.
Gràcies, Laura!
Laura. Ho reconec. Jo també m’amago:
– Ens costa fer-nos responsables, del que que diem!
Ostres, una altra vegada!..
Un article que ens fa pensar!.. Ostres! No paro, d’amagar-me!.
Estic molt d’acord Laura. Però faré una petita reflexió que m’ha vingut al llegir el teu post:
Ens dius que hem de parlar en 1a persona del singular, fer-nos responsables de les nostres afirmacions i no fer de les nostres afirmacions una veritat absoluta.
I ens ho dius a vegades fent servir la 2a persona del singular (Tu) i la 1a del plural (Nosaltres) en frases com:
– “Si parlem sovint llençant els missatges a l’aire…”,
– “Tens l’opció de dir:…” o
– “Poder parlar des de la responsabilitat, és parlar des de l’adult” (això si que em sona com a veritat absoluta, o no?).
Bé, jejejee, és només per fer una mica d’advocat del diable. Tots sabem que fora de les matemàtiques resulta molt difícil “parlar per a tots i en nom de tots” (vaja! Ja torno a parlar en plural..)
PD: M’ha encantat el teu post. Gràcies per fer-me reflexionar i dubtar.
La realitat és que la majoria del temps parlo utilitzant la 2º persona del singular. Em resulta difícil parlar sempre responsabilitzant-me del que dic. … Ara mateix ho he aconseguit. Seguiré practicant.
Gràcies per recordar-ho Sergio.
Laura
És molt interessant comprovar com mitjançant el llenguatge ens evadim o acceptem amb responsabilitat les paraules que diem. Jo he viscut en primera persona,gràcies a la teràpia gestalt, la força que tinc quan parle en primera persona del que assec, del que vull, del que necessite…
Aqueixa força que està en mi de vegades em fa por, però per altra banda assec que em fa ser més autèntica i més clara, tant com psicòloga com en les meues relacions personals. Mereix la pena construir una comunicació més honesta.
Hola Inés,
coincideixo amb tu! també em passa… a vegades em fa por parlar des de el jo. Sovint em compensa.