La nostra rutina es composa de cafès, despertadors, trobades amb amics, horaris, cues, factures, pors, il·lusions, pensaments, etc.. De dilluns a diumenge també es repeteixen els mecanismes de defensa que ens protegeixen de les possibles amenaces.
L’Angoixa que pot generar el desconegut, la soledat, la pèrdua de control, la sinceritat, etc. Són situacions que les podem afrontar de diverses maneres.
Potser fem front a la por a la soledat, omplint l’agenda de compromisos socials. Podem suavitzar la por al fracàs, evitant projectes ambiciosos. Podem desviar la sinceritat acostumant a callar la pròpia opinió.
La nostra psicque, també disposa d’eïnes per en-sortir-se de vivències incòmodes i difícils de sostenir.
Són els denominats mecanismes de defensa, que com a tal, ens protegeixen de l’entorn quan nosaltres ens sentim amenaçats. Són moltes les combinacions que podem elaborar, la nostra cuirassa pot ser molt creativa, però a l’hora també és molt pràctica i procurem utilitzar els mecanismes que ens ajuden a tirar endavant d’un possible ensurt.
La projecció. Tan fàcil com atorgar a l’altre, (la parella, el germà, el venedor, la cambrera, etc) aquelles característiques personals que no accepto de mi.
Per exemple: “La meva parella és massa gelosa. El meu germà fa el que li rota. La cambrera no escolta com vull el cafè”. Són pensaments que podem sentir en la nostra rutina. Quan projectem responsabilitzem a fenòmens externs d’una situació incòmoda per a mi.
Ens resulta més fàcil projectar que d’acceptar que potser sóc jo la que no porto bé el gelos, o que desitjaria ser igual de “pasota” que el meu germà, o reconèixer que m’agrada que m’escoltin en tot moment, fins i tot la cambrera.
Allò que el meu sistema de valors i la meva estructura mental no permet apropiar-se és el que atribuïm als altres, normalment en forma de judici, i aquests poden ser positius o negatius. Doncs moltes persones són capaços de parlar meravelles dels seus amics, i no tant de si mateixos. En aquest cas, també projectem allò positiu que no ens permetem acceptar del nostre Jo.
En altres circumstàncies de la rutina, apareix un altre mecanisme. Que es complementa molt bé amb la projecció. A aquest li diem: Introjecció. És aquella creença que ens ha vingut donada de l’exterior i l’hem fet nostra sense plantejar-nos si és una creença amb la que estic d’acord. La fem nostra per la contundència del seu missatge, i difícilment la posarem en dubte si no ens escoltem a nosaltres mateixos. Potser aquella persona que no es capaç d’atribuir-se qualitats va rebre de ben petit el missatge patern de “ no hem de ser creguts”. Aquell noi que li costa manifestar les seves emocions, potser es va empassar l’introjecte de “ No podem perdre el temps plorant i badant”.
Tots duem introjectes en la nostra rutina. Alguns ens ajuden a adaptar-nos a la societat, altres ens distancien d’ella. El que aquí és important, és ser capaç de detectar quins introjectes em pertanyen i quins decideixo mantenir i quins vull canviar o rebutjar. Però per adonar-me de quins valors em serveixen i quins no, he d’aprendre a escoltar-me i a ser el més honest possible amb mi mateix.
Un tercer ingredient que ens fa la rutina més lleugera és la deflexió. En què consisteix? En disminuir la intensitat de l’emoció que estic visquen substituint-lo pel sentit de l’humor, la relativització de l’emoció, el canvi de conversa subtil. Realment en les nostres vides trobem veritables professionals de la deflexió. Molts tenim l’art d’esquivar l’emoció de la tristesa fent un acudit. També tenim l’art de desviar mirades, d’expressar ràbia i malestar amb un somriure constant.
Per adonar-me que faig ús de la deflexió puc aturar-me per un moment, tancar els ulls i sentir quina emoció hi ha dins meu, quan abandono la broma o el somriure. I per a que volem connectar amb la ràbia si és més fàcil afrontar la vida amb humor? Si busquem la via fàcil, ja està prou bé fer ús de la deflexió, si busquem la via més honesta potser deixarem de banda la deflexió. Cadascú decideix com afrontar el seu dia a dia, i en quin moment s’ajuda de la deflexió i en quin moment necessita posar consciència en la seva emoció. Ens fem responsables del que escollim.
Per últim, també ens servim d’un altre mecanisme: la confluència. A vegades la necessitat de pertànyer a un grup, la necessitat de buscar la meva pròpia identitat fa que la busqui en altres persones. Es dilueix la percepció del Jo i pren importància el Tu, el Vosaltres. D’aquesta manera puc aconseguir “benestar”. Quan la necessitat de confluir és constant, el benestar s’acaba quan el grup es dilueix perquè em trobo de nou amb la manca d’identitat, torno a la sensació de no reconeixem com individu, de necessitar del grup per trobar benestar. Per altra banda quan les vivències de confluència són puntuals generen força impacte i comunió entre les persones que formen el grup.
Exemples de confluència que podem viure en les nostres vides i recordem amb força emoció. El tres amics íntims que vaig fer d’Erasmus, la fusió carnal amb una persona estimada i altres trobades que generen trencaments de barreres entre el Jo i el Tu.
Són petites maniobres que practiquem diàriament sense proposar-ho. Ens surt de manera inconscient, natural, ho tenim tan interioritzat que forma part del nostre caràcter.
Ens ajuden però, a tirar endavant amb la nostra rutina, amb els imprevistos que ens posen a prova dia rere dia. Benvinguts siguin!!! ens protegeixen.
Ara només caldrà ser conscient de quan els necessito i quan puc prescindir d’aquests 4 ingredients.
Laura Rucio, psicòloga i terapeuta gestalt
Read Full Post »
ot rebre la mateixa força que els recursos poètics. Tan pel recurs del moviment com per l’embelliment de la paraula podem arribar a expressar emocions impossibles de resumir amb el suport convencional de la comunicació verbal.
copdema.wordpress.com 
