Feeds:
Entrades
Comentaris

LA REPRESSIÓ

Tots els nens tenen tendències trencadores. Tendències que no s’ajusten a les indicacions dels adults.. Quan ens passem censurant-les, en lloc de canalitzar-les, el subjecte, pot acabar reprimint-les, és a dir, amagant-les al subconscient. I questes tendències reprimides poden generar pensament i comportaments neuròtics.. Comportaments que no sempre són compatibles amb una vida socialment útil.

La literatura que no encotilla les tendències infantils, la que no subratlla reiteradament els camins correctes, fa que els nostres nens es desenvolupin amb més salut. Aquesta literatura trencadora fa que la repressió esmentada anteriorment no tingui tantes conseqüències negatives. (….).

Fa algunes setmanes (Avui, 4-12-10), la periodista Silvia Soler, escrivia que cal defensar el món de la fantasia de les faixes pròpies del món real i escrivia també, que ella preferia la Pippi Lanstrum al catalaníssim Teo.(…). El Teo. Aquest noi que sempre fa les coses bé!. Segur que l’heu vist a les llibreries, o a les escoles. I la Pippi. Aquella nena que vesteix d’una manera despreocupada, i que es pentina amb unes cuetes rebels!. Segur que la recordeu de la pel·lícula, titulada “Pippi CalzasLargas”.. Ja sabeu, a la Silvia Soler, li sembla més important la salut que proporiciona la nena de les cuetes, que les ensenyances del nen ben educat.

Martín Martínez Martínez

L’AUTENTICITAT DEL TERAPEUTA

L’Autenticitat: Quelcom desitjable en la figura del terapeuta, o això apunta la psicologia humanista.

En Teràpia Gestalt el rol del terapeuta també es basa en aquesta premissa, en ser autèntic amb un mateix i en conseqüència amb el client.

Però que vol dir això de ser autèntic? Quin és el preu a pagar per tanta autenticitat?

Bé, la meva reflexió parteix de tot el que he après respecte aquest tret i el que vaig llegint a partir de diferents autors i corrents terapèutiques.

Una frase que per a mi representa el bon enteniment de l’autenticitat és: “Soy libre de pensar y sentir lo que quiera pero no decir todo lo que pienso o siento”.

L’elecció que ha de fer el terapeuta en que diu de tot allò que pensa, es basa en valorar abans de comunicar quelcom al seu client, si allò que pensa o sent, pot estar al servei del client. Es a dir, si la ressonància o el pensament del terapeuta pot donar informació rellevant al client pel propi procés de creixement personal. Doncs tot allò que sent i pensa el terapeuta pot servir com a material preuat pel client, doncs, si més no, fem la funció de mirall. Si jo ho sento, també ho pot sentir el client, o alguna persona propera al client.

Ara bé, com detectar aquella informació autèntica considerada d’utilitat pel client? Segons Fritz Perls tota informació autèntica es útil en quant es certa, i segons ell la veritat és el camí a la curació del client.

Però pels terapeutes que som més prudents, podem guiar-nos per la següent proposta per saber quan millor parlar i quan es convenient callar: Deixar-nos sentir si allò que penso o sento pertany més al meu món  (a la meva neura) o a la reacció espontània que esdevé en mi, durant la relació amb el client. Allò que es dóna en mi, en relació al client, és material que li podem retornar per ajudar-lo a adonar-se de les reaccions que crea davant la seva manera de funcionar.

Si hi ha algun aspecte que tinc la necessitat d’expressar al meu client, fora bo comunicar-ho.

La supervisió del terapeuta ajuda a discernir quines són les devolucions que serveixen al client i quines són producte de la pròpia neura. Aquí rau la importància de les supervisions, doncs prou té el client amb les seves neures com per encomanar-li alguna de les que els terapeutes també arrosseguem.

Tenint més clar el concepte d’autenticitat, cada professional es relacionarà amb el seu client des d’una actitud o una altra. A quines ens referim?

Podem ser autèntics amb un tarannà, més empàtic. Com ja defensava Carl Rogers, respectant i comprenent el seu món.

Podem ser autèntics des d’una mirada més simpàtica. Donant espai al seu món i al meu i la interrelació entre els dos.

Podem ser autèntics des del pol de la confrontació. Poder retornar allò què el client no vol veure o no es valida, tan sigui agradable o desagradable per a ell.

Son tres maneres de ser i de fer en teràpia, normalment cada persona té més familiaritat amb un rol que un altra, però pel bon funcionament de la teràpia, el terapeuta, des de la seva autenticitat, ha de procurar els tres aspectes de la personalitat: l’empatia, la simpatia i la confrontació.

Trobar el punt idoni de cada tret és el treball que també podem anar supervisant, però com a feina artesanal que és això de fer teràpia, amb cada persona haurem de tornar a valorar quants grams afegim de cada tret de la nostra persona.

Entenc doncs, que l’èxit com a terapeuta és procurar una autenticitat regulada segons les necessitats del nostre client. A partir d’ell li oferirem el que més li convingui de nosaltres. Tan si mostrem la nostra presència des de l’empatia, la simpatia o la confrontació,  sempre li estarem sent autèntics, doncs li estarem regalant una part del nostre ésser.

 Laura Rucio, psicòloga i terapeuta gestalt

Quan no hi ha reconeixement, hi ha incomprensió i no hi ha compensació. Les victimes se senten desateses, senten ràbia, senten impotència. (….).
Parlant de reconeixement podria esmentar desenes i desenes de persones que esperen que se’ls reconegui tal o qual cosa. De fet, tots esperem reconeixement. De fet entre les necessitats importants figuren la necessitat de participar , la necessitat de que es reconegui que hem participat adequadament, i de no ser així, necessitem que es reconeguin les dificultats que ens han impedit fer-ho.(…).

Ara estic pensant en els malalts de fibromialgia, malalts que conviuen amb el dolor. Malalts que viuen en el cercle viciós de la seva malaltia. És a dir, l’ansietat generada pel dolor, fa que el dolor es visqui més intensament, i aquest dolor tant intens, fa que augmenti l’ ansietat.(…).

Dit això, vull afegir, que el que agreuja la situació d’aquests malalts, és el fet de que encara moltes persones no reconeixen aquesta malaltia. No creuen en la seva existència. Malgrat que fa més de 20 anys que va ser reconeguda per l’OMS.

Martín Martínez

Encara que ens pugui resultar sorprenent, la idea que els nens i nenes són persones de ple dret que han de ser protegits i el desenvolupament dels quals ha de ser degudament promocionat és una idea molt recent en la nostra cultura. No és fins a l’època moderna que es comença a desenvolupar aquesta concepció de la infància per la qual els infants, que ja no són propietat dels pares sinó subjectes de dret, han de ser protegits per l’estat.

A pesar que la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà data de 1789, no és fins a 1959 que es redacta la Declaració dels Drets del Nen, que seria ratificada trenta anys més tard per la Convenció dels Drets del Nen de l’ONU. Aquests principis, que van ser desenvolupats per la filosofia, l’educació o la pedagogia, i que representaven un canvi de mentalitat social, es van traduir per tant en un canvi jurídic pel qual la legalitat dels estats regulaven la protecció infantil i la promoció del seu benestar.

El nostre país no és aliè a aquests canvis i en el s.XX, recollint el valor intrínsec de la infància, introdueix el principi del “interès superior del menor”. El principi assenyala el valor del benefici del menor com a superior a altres interessos que poguessin concórrer en qualsevol situació, i serveix de guia per a la presa de decisions administratives i jurídiques. No obstant això, ens queda molt camí per ser capaços de destriar en tot moment i amb claredat quin és el benefici del nen, ja que els diferents adults que prenen decisions sobre els nens (pares, jutges, tècnics de serveis socials, professors, metges…) solen tenir idees diferents de què és el més convenient per a un nen.

Com a exemple del llarg camí que ens queda, esmentar el cas de l’acolliment familiar. Existeix el consens que l’acolliment familiar, nascut al nostre país amb la llei de 1987, és la mesura de protecció més beneficiosa per als infants ja que la comunitat científica convé a assenyalar l’àmbit de la família com el marc més adequat per al correcte desenvolupament dels infants.

Si l’acolliment familiar és la mesura més beneficiosa per als nens i nenes, seguint el principi del superior interès del menor, hauria de ser aquesta mesura la més estesa pel sistema de protecció. Malgrat això es comprova que és la menys freqüent, en contraposició a la mesura d’acolliment institucional.

Com a conclusió, afegir que, si be les nostres lleis s’han inspirat en principis de valor i cura de la infància, encara tenim un llarg camí fins que el sistema de protecció de menors en particular i la societat en el seu conjunt en el general arribin a donar completa satisfacció a aquests principis i realment es s’actüi buscant abans de res l’interès superior del menor.

José Manuel Lopera Lopera, psicòleg i terapeuta familiar

Hi ha molts factors que poden afectar a l’expressió sexual mental i física. L’educació que hem rebut, les nostres primeres experiències sexuals, les creences negatives entorn del sexe que hem heretat, malalties que hàgim patit, etc. En definitiva, diferents causes que poden haver-nos portat a viure la nostra sexualitat amb sentiments de vergonya, pudor, indecència…inhibint així la nostra conducta sexual, la nostra expressió natural de pensaments i emocions en relació al sexe, fins i tot, el nostre desig. D’aquesta forma, és molt difícil abandonar-nos al plaer, al goig, a l’amor, tement que els gemecs o moviments sexuals espontanis puguin semblar alguna cosa bruta, obscena, primitiva o animal. Així, la repressió ens impedeix viure la nostra sexualitat de forma autèntica, plaent, sana i lliure.
 
Dedicar temps a descobrir el que ens fa sentir bé, i ser capaços d’expressar aquests sentiments, farà que les nostres experiències sexuals siguin més satisfactòries, i les nostres vides també. Seguidament vaig a exposar algunes eines que ens poden ser útils per aconseguir l’objectiu que aquí ens proposem.
 
1. Practica la relaxació. La pràctica de la relaxació abans de mantenir relacions sexuals ens pot ajudar a diluir la tensió, per trobar-nos després més desinhibits i despreocupats. És una manera d’entrar en contacte amb mi mateix i amb el meu cos; el que em predisposarà a entrar en contacte amb l’altre de forma més oberta.
Podem buscar aquesta relaxació de diferents formes:

 Despullar-me a consciència, amb delicadesa, observant i enviant missatges positius cap al meu cos

 Preparar un ambient càlid i confortable, ja sigui en al bany, o a l’habitació, podem col·locar vés-les, encens… i assegurar-me que no seré molestat.

Per relaxar la ment, puc tombar-me o asseure’m en un lloc còmode, concentrar-me en la meva respiració, simplement observant cada inhalació i cada exhalació. Encara que apareguin pensaments en el meu cap de tot tipus, “els aparto amorosament”, em dic que “no és el moment”, i vol a centrar-me en la meva respiració, tantes vegades com sigui necessari, durant 5 o 10 minuts

 

Examina els teus sentiments sobre aquest tema. Si notes que hi ha aspectes d’aquest exercici que et costa expressar i segueixes sentint vergonya, et recomano que reflexions sobre la teva història familiar. D’on vénen aquestes actituds? Pots practicar l’exercici de nou passats uns dies, i compara els moments que et van avergonyir aquesta vegada, amb els quals t’incomoden aquesta segona vegada. Són diferents? Et vas sentint més còmode respecte al soroll i els moviments? És important que practiquis aquest comportament exagerat de forma gradual, a poc a poc. És probable que necessitis practicar-ho fins i tot dues vegades per setmana durant algun temps per sentir-te totalment bé i alliberat sobre aquest tema.

3. Projecta una imatge sensual. Si em comporto de forma inhibida, és perquè em sento inhibit, i per això es redueixen les oportunitats per a una expressió sexual gratificant. Per tant, si faig coses per sentir-me més desinhibit, em mostraré amb més llibertat. Una bona forma per aconseguir-ho és fent canvis sobre la meva aparença externa: posar-me roba interior que em faci sentir atractiu, vestir amb un altre tipus de roba que fomenti la meva sensualitat. Potser seran unes sabates, el perfum, algun altre complement… No té perquè ser provocatiu, l’objectiu és únicament que desperti aquesta part sensual i seductora, que tots tenim. Això automàticament em farà sentir d’una altra manera, i per tant a mostrar-me i actuar d’una altra manera.
Et proposo que practiquis aquests exercicis durant un temps, per aconseguir aquesta llibertat que t’aportarà tanta tranquil·litat i satisfacció pel que fa a la teva vida sexual, i per tant amb la teva vida personal. Aquestes pràctiques poden ser més que suficients per perdre aquesta inhibició que tant t’incomoda. En cas contrari, et recomano que consultis amb un especialista en sexualitat i t’ajudi. De totes maneres, recorda:

Donar-me un bany calent, en finalitzar-ho, puc hidratar-ho amb una crema o oli recorrent tot el meu cos, acaronant-ho i apreciant-ho

Practicar la relaxació corporal mitjançant exercicis de tensió i distensió. Recorrent tots els músculs del meu cos parteix per part, començant per un peu, després l’altre, així fins a arribar al meu rostre, ho contrauré durant uns 5 segons, sentint la tensió, i després em fixo en la sensació de relaxació d’aquesta part del cos.

2. Dóna sortida a l’expressió sexual. Practica l’autoplaer. Incloure la masturbació com una pràctica habitual pot ajudar-nos a conèixer-nos millor, a aprendre a gaudir del plaure, lliures de concepcions negatives. Això facilitarà després el gaudi i l’obertura per a les meves relacions sexuals amb una altra persona.

“Tu mateix pots alliberar-te de la cotilla de la repressió sexual,
en la intimitat del teu dormitori!”

 Ana Alonso, psicòloga i terapeuta sexual

LES 5 PREGUNTES MÀGIQUES

Les preguntes les considerem fonts d’informació… Com et dius? Em queda bé? Que vols què et regali? … Totes aquestes preguntes tenen en comú que el subjecte que pregunta obté una informació  desitjada. Es tracta, doncs, d’ampliar l’horitzó d’informació obtenint un guany: una opinió, un número de telèfon… unes dades concretes.

En el món de la teràpia es coneix que el psicòleg té com a missió fer preguntes al client per tal d’ajudar a retrobar-se amb informació important. La pregunta que la cultureta popular té més present és el: Per què? Des del psicoanàlisis s’ha fet èmfasi en trobar la causa dels problemes generant al pacient l’eterna pregunta. Em refereixo eterna perquè un perquè pot donar lloc a un altre perquè i així consecutivament… fins quedar-nos, potser, sense arguments.

Des de la teràpia Gestalt, perdem de vista la pregunta “ Per què?” i utilitzem l’eina de la pregunta en una altre direcció també en benefici del client. A què em refereixo? Utilitzem la pregunta per a que el client obtingui informació personal, que sigui un guany per a ell, no per ampliar els coneixements del psicoterapeuta.

Les preguntes en la teràpia Gestalt, són un bon suport de la tècnica “Darse Cuenta”. El terapeuta pot confeccionar diferents preguntes que ajudin el client a centrar-se en el seu adonar-se, ajudant-lo així a ser més conscient de si mateix i, per tant, més lliure i responsable. Podem dir doncs, més sa?

Quines són aquestes preguntes tan miraculoses??? 

Què estàs fent? … “estic fent força en els punys”.

Què estàs sentint? … “estic sentint ràbia”.

Què és el que vols? … “donar un cop a aquell fill de puta”.

Què estàs evitant? … “sentir la meva tristesa i decepció”.

Què és el que esperes?… “espero que em tingui en conta”.

En essència, totes apunten al mateix, a reformular l’afirmació del “me doy cuenta…”. Donen aquesta empenta al client, l’ajudem a centrar-se en el que va més enllà de la seva neurosis i que interromp que vegi les seves pròpies necessitats i sentiments més essencials.

En la mesura que el client pot donar resposta a questes preguntes, està posant paraules al seu adonar-se i, per tant, només li queda decidir que fa amb allò que sap de si mateix. Es fa carreg? Ho rebutja? Aquest segon pas potser és qüestió de temps i acceptació de tot allò que es troba sota la seva neurosi. En el cas anterior, la neurosi del client podria ser l’introjecte següent: “ No he de demanar l’atenció de l’altre, no puc semblar arrogant”. La seva neurosis l’obstaculitza a l’hora de demanar atenció de l’altre i l’interromp en adonar-se de la seva tristesa quan no rep l’atenció desitjada. Potser la seva neurosis només el deixa veure que l’altre no està a l’alçada i que no sap cuidar d’un amic.

Bé, són situacions hipotètiques que ens poden resultar més o menys familiars. El que de ben segur podem utilitzar en les diferents situacions en les que ens podem trobar són les 5 preguntes màgiques. Us convido a experimentar!

Cada vegada que vulguem demanar explicacions a una tercera persona amb l’imperiós “Per què?” podem provar de preguntar: “ Què estàs fent? o Què esperes amb això?…

Laura Rucio, psicòloga i terapeuta gestalt

LA XARXA, LA XARXA

L’aigua tendeix a expandir-se. Tots tenim exemples de aquesta tendència de l’aigua a fer-ho. Les neurones també tendeixen a expandir-se. Tendeixen a connectar-se amb altres neurones.. I les persones igual que l’aigua i les neurones també tendeixen a connectar-se més i més.(….)

Per això les aigües estancades perden les seves propietats saludables. Per això les persones aïllades no milloren . Per això la Xarxa Social Facebook té tants membres.(…). L’expansió, quina tendència, quantes coses explica. Quants trastorns genera la quietud, l’estancament, l’aïllament, … Quants!. (…).

He de dir-vos que els fets que m’han portat a aquesta reflexió són aquests: 1) L’article escrit per la Psicòloga Victoria Fernández , en el qual compara la unió entre dues neurones, amb la interacció entre dues persones. La unió enforteix a les neurones, la unió enforteix a les persones, afirma. 2) La pel·lícula de David Fincher, en la qual ens parla de la creació i ràpid creixement de la Xarxa Social esmentada anteriorment.

Martín Martínez, psicòleg

Perdre una persona estimada és una situació que ens porta a la tristesa. No només està trista una persona quan perd algun ésser estimat, sinó pot aparèixer quan es produeix una ruptura de parella, un canvi de residència, un acomiadament de la feina, un amic marxa a treballar fora un any, tancar un negoci propi que no funcionava per la crisi, començar una nova vida en un país nou o la emancipació d’un/a fill/a. Totes aquestes situacions comparteixen la característica d’haver perdut quelcom de valuós.

La tristesa està associada a una situació de pèrdua. Quan una persona perd quelcom de valor, se sent trista i necessita ser escoltada. S’ha d’elaborar aquesta pèrdua respectant que la persona necessiti plorar. El que necessita la persona és el consol. En algunes ocasions, és difícil sostenir la tristesa d’una persona estimada ja que ningú li agrada veure patir a qui s’estima. Intentar animar, valorar el que li passa o distreure poden ser solucions carregades de bones intencions i que estan allunyades de la necessitat real de la persona que està trista. Per tant, el més necessari és notar que l’altra persona està al teu costat i que t’escolta. Sentir que algú et compren és un dels millors remei per la tristesa.

Hi ha diferències de gènere alhora de sentir i expressar aquesta emoció. La tristesa ha estat reprimida en molts homes atribuint-li erròniament només a les dones. Sentir tristesa no és propi de persones vulnerables ni dèbils, doncs s’ha de ser una persona valenta per expressar el que una persona sent. Per tant, tota persona té dret a sentir i expressar la tristesa. Quan una persona ha rebut el missatge “Sigues fort” durant la seva infància, ha après a reprimir aquesta emoció i no donar-li espai.

No és el mateix estar trist que patir una depressió. No tenir un suficient coneixement de les emocions pot arribar a confondre la tristesa de la depressió. La principal diferència és la intensitat i la durada. Quan un estat de tristesa té una intensitat alta, una llarga durada i interfereix significativament en la vida d’una persona, probablement estem parlant d’un síndrome depressiu. Si una persona que està patint una depressió no se sent capaç de tirar endavant sola, és molt important que demani ajuda psicològica. Per tant, no s’ha de prendre antidepressius una persona que està trista, en tot cas la persona que està deprimida. En la pràctica clínica, observo que, quan una persona està deprimida, té una altra emoció reprimida: la ràbia. Quan una persona no té el permís d’expressar la ràbia, la impotència es va apoderant de la seva persona aconseguint deprimir-se. El psicòleg Robert Neimeyer parla de la depressió a través la metàfora d’una persona que s’ha de protegir de les amenaces externes darrera d’una roca sense armes per poder lluitar experimentant vulnerabilitat i indefensió davant la vida.

Hi ha cançons, pel·lícules o novel·les que ens connecten ràpidament amb la tristesa. Fins i tot, quan aflora aquesta emoció, inconscientment escollim melodies que ens permeten estar en sintonia amb aquest estat d’ànim. Quina música escoltes quan sents tristesa? Quin tipus de pel·lícules et ve de gust veure en un moment de la teva vida que estàs vivint un dol? Escriure i parlar també poden ser una bona estratègia terapèutica per expressar el que una persona està sentint. Tingues present que, sempre que vius una pèrdua a la teva vida, tens el dret de sentir tristesa.

Daniel Borrell Giró

Psicòleg col·legiat núm. 12.866

AMOR Y SEXO EN LA RED

Decía Erich Fromm en El arte de Amar que en la sociedad moderna “dos personas se enamoran cuando sienten que han encontrado el mejor objeto disponible en el mercado”. De esta manera explicaba cómo el sistema socioeconómico (en nuestro caso, el capitalista, con sus leyes de oferta y demanda) influye en cómo se viven las relaciones amorosas humanas. Desde este paradigma, las páginas de contactos podrían representar un magnífico escaparate de “objetos disponibles”. Lo cual, puede resultar tentador para cualquier persona que no tenga tiempo o ganas de “ir a comprar” en el mercado de la calle.  ¿Pero qué buscamos en la red? Amor, sexo, amistad…

De los buscadores de amistad, me limitaré a decir que ni son todos los que están, ni están todos los que son. Ya que, a pesar de existir páginas específicas para ellos, se les encuentra en páginas de contactos, en ocasiones por vergüenza de reconocer sus verdaderas intenciones, en otras, para no asustar a los fóbicos del compromiso. El reclamo de “solo busco amistad” suele resultar menos invasivo que el de busco sexo o pareja. Para los buscadores de sexo, el menú degustación está casi servido. La red les garantiza un acceso rápido y discreto a múltiples parejas sexuales. Si algo ha cambiado en los últimos años en el mundo del cortejo es la accesibilidad y diversidad, pero desafortunadamente estas dos características no son garantía de calidad. En palabras de la terapeuta Helen Kaplan, una relación sexual satisfactoria requiere de dos elementos “un estado emocional sosegado y el abandono a la actividad erótica”. En otros términos, sería una mezcla de un “nada malo me va a pasar” sumado a un “puedo ser yo mismo”.

Una confianza difícil de crear en el fugaz encuentro con un desconocido. La accesibilidad también puede generar la falsa ilusión de que “puedo tener (objeto) a quien quiera en el momento que quiera (aquí y ahora), y si no me gusta lo que he adquirido, lo deshecho o lo cambio por otro”. De alguna manera en este intercambio se pierde el valor del individuo como tal y podemos caer en la trampa de tratar y ser tratados como objetos de consumo. Y en ese afán de ir al grano y con la supuesta sinceridad por delante, se puede confundir el “sexo sin amor” con el “sexo sin educación” o el “sexo sin seducción”.

Por otro lado, los buscadores de amor juegan al Speed Dating (citas rápidas) con la ilusión de encontrar en alguna de estas pruebas de ensayo-error, a la persona adecuada para iniciar una relación. Y cierto es que la acumulación de experiencias enriquece, pero también frustra, ya que al aumentar el número de jugadas, también aumenta el número de fracasos. ¿A qué es debido el fracaso, aun conociendo a priori (y habiéndolas seleccionado personalmente) las características de la persona con la que fijamos el encuentro? Probablemente a que el todo no es la suma de las partes y la química del amor juega con unas reglas que trascienden a la suma o resta de características.

En la cita rápida, nos lo jugamos todo a una carta, si la cita funciona de acuerdo a nuestras expectativas y las del otro, habrá probabilidades de que se repita, pero si algo falla, podemos despedirnos de una segunda oportunidad. A nuestro parteneur o partner le resultará más sencillo citarse con otra persona y esperar el anhelado “flechazo”, que apostar otra vez por una cita donde “nada especial” sucedió. Y es que esta creencia de que el amor va por autopista nos impide conocernos en profundidad y permitir que el Eros nazca a su ritmo. Un fast-food afectivo-sexual.

Pero si hay algo peor que no tener química, es que haya química, pero no continuidad. Y es que el que ansía un compromiso a través de la red, puede estar nadando en terreno enemigo ya que el ciberespacio es el País de Nunca Jamás para muchos afectados por el síndrome de Peter Pan. 

En una sociedad regulada por el deseo, la red puede ser un festín infinito donde el apetito no se sacia.

Elia Quiñones Armaza, psicòloga i poetessa

Pd. Aquest article està publicat en castellà perquè la nostra col·laboradora ha aparegut al diari La Vanguardia el passat 29 de setembre del 2010.

La nostra rutina es composa de cafès, despertadors, trobades amb amics, horaris, cues, factures, pors, il·lusions, pensaments, etc.. De dilluns a diumenge també es repeteixen els mecanismes de defensa que ens protegeixen de les possibles amenaces.

L’Angoixa que pot generar el desconegut, la soledat, la pèrdua de control, la sinceritat, etc. Són situacions que les podem afrontar de diverses maneres.

Potser fem front a la por a la soledat, omplint l’agenda de compromisos socials. Podem suavitzar la por al fracàs, evitant projectes ambiciosos. Podem desviar la sinceritat acostumant a callar la pròpia opinió.

La nostra psicque, també disposa d’eïnes per en-sortir-se de vivències incòmodes i difícils de sostenir.

Són els denominats mecanismes de defensa, que com a tal, ens protegeixen de l’entorn quan nosaltres ens sentim amenaçats. Són moltes les combinacions que podem elaborar, la nostra cuirassa pot ser molt creativa, però a l’hora també és molt pràctica i procurem utilitzar els mecanismes que ens ajuden a tirar endavant d’un possible ensurt.

La projecció. Tan fàcil com atorgar a l’altre, (la parella, el germà, el venedor, la cambrera, etc) aquelles característiques personals que no accepto de mi.

Per exemple: “La meva parella és massa gelosa. El meu germà fa el que li rota. La cambrera no escolta com vull el cafè”. Són pensaments que podem sentir en la nostra rutina. Quan projectem responsabilitzem a fenòmens externs d’una situació incòmoda per a mi.

Ens resulta més fàcil projectar que d’acceptar que potser sóc jo la que no porto bé el gelos, o que desitjaria ser igual de “pasota” que el meu germà, o reconèixer que m’agrada que m’escoltin en tot moment, fins i tot la cambrera.

Allò que el meu sistema de valors i la meva estructura mental no permet apropiar-se és el que atribuïm als altres, normalment en forma de judici, i aquests poden ser positius o negatius. Doncs moltes persones són capaços de parlar meravelles dels seus amics, i no tant de si mateixos. En aquest cas, també projectem allò positiu que no ens permetem acceptar del nostre Jo.

En altres circumstàncies de la rutina, apareix un altre mecanisme. Que es complementa molt bé amb la projecció. A aquest li diem: Introjecció. És aquella creença que ens ha vingut donada de l’exterior i l’hem fet nostra sense plantejar-nos si és una creença amb la que estic d’acord. La fem nostra per la contundència del seu missatge, i difícilment la posarem en dubte si no ens escoltem a nosaltres mateixos. Potser aquella persona que no es capaç d’atribuir-se qualitats va rebre de ben petit el missatge patern de “ no hem de ser creguts”. Aquell noi que li costa manifestar les seves emocions, potser es va empassar l’introjecte de “ No podem perdre el temps plorant i badant”.

Tots duem introjectes en la nostra rutina. Alguns ens ajuden a adaptar-nos a la societat, altres ens distancien d’ella. El que aquí és important, és ser capaç de detectar quins introjectes em pertanyen i quins decideixo mantenir i quins vull canviar o rebutjar. Però per  adonar-me de quins valors em  serveixen i quins no, he d’aprendre a escoltar-me i a ser el més honest possible amb mi mateix.

Un tercer ingredient que ens fa la rutina més lleugera és la deflexió. En què consisteix? En disminuir la intensitat de l’emoció que estic visquen substituint-lo pel sentit de l’humor, la relativització de l’emoció, el canvi de conversa subtil. Realment en les nostres vides trobem veritables professionals de la deflexió. Molts tenim l’art d’esquivar l’emoció de la tristesa fent un acudit. També tenim l’art de desviar mirades, d’expressar ràbia i malestar amb un somriure constant.

Per adonar-me que faig ús de la deflexió puc aturar-me per un moment, tancar els ulls i sentir quina emoció hi ha dins meu, quan abandono la broma o el somriure.  I per a que volem connectar amb la ràbia si és més fàcil afrontar la vida amb humor? Si busquem la via fàcil, ja està prou bé fer ús de la deflexió, si busquem la via més honesta potser deixarem de banda la deflexió. Cadascú decideix com afrontar el seu dia a dia, i en quin moment s’ajuda de la deflexió i en quin moment necessita posar consciència en la seva emoció. Ens fem responsables del que escollim.

Per últim, també ens servim d’un altre mecanisme: la confluència. A vegades la necessitat de pertànyer a un grup, la necessitat de buscar la meva pròpia identitat fa que la busqui en altres persones. Es dilueix la percepció del Jo i pren importància el Tu, el Vosaltres.  D’aquesta manera puc aconseguir “benestar”. Quan la necessitat de confluir és constant, el benestar s’acaba quan el grup es dilueix perquè em trobo de nou  amb la manca d’identitat, torno a la sensació de no reconeixem com individu, de necessitar del grup per trobar benestar.  Per altra banda quan les vivències de confluència són puntuals generen força impacte i comunió entre les persones que formen el grup.

Exemples de confluència que podem viure en les nostres vides i recordem amb força emoció. El tres amics íntims que vaig fer d’Erasmus, la fusió carnal amb una persona estimada i altres trobades que generen trencaments de barreres entre el Jo i el Tu. 

Són petites maniobres que practiquem diàriament sense proposar-ho. Ens surt de manera inconscient, natural, ho tenim tan interioritzat que forma part del nostre caràcter.

Ens ajuden però, a tirar endavant amb la nostra rutina, amb els imprevistos que ens posen a prova dia rere dia. Benvinguts siguin!!! ens protegeixen.

Ara només caldrà ser conscient de quan els necessito i quan puc prescindir d’aquests 4 ingredients.

Laura Rucio, psicòloga i terapeuta gestalt