LES MALALTIES MENTALS

Quan Andrés Rabadán va matar el seu pare amb una ballesta i va fer descarrilar els tres trens de la línia de Mataró, jo treballava a la zona i coneixia algunes persones del seu entorn … Després, en algunes ocasions, al meu voltant, s’ha parlat de la malaltia que li van diagnosticar ..(…….).
Fa uns mesos vaig veure la pel.lícula, “Les 2 Vides d’Andrés Rabadán”. La reflexió posterior va ser inevitable: a) Andrés vivia en el marc d’una família desestructurada, la seva mare es va suïcidar quan ell tenia 9 anys i el seu pare sembla que abusava de la seva germana ..(……).

Es pot establir una relació causal entre les seves circumstàncies i  la crisi que va patir ? ….. b) Li van diagnosticar esquizofrènia …..¿ Es cura aquesta malaltia ?…. Si fa molts anys que no necessita prendre la medicació, es pot considerar curat?

Andrés sortirà de la presó el proper any. Amb l’objectiu d’afavorir la seva reintegració a la societat des del 2010, fa sortides controlades.

Martín Martínez Martínez

LA DEPRESSIÓ…..

Si en un país la diferència entre rics i pobres és alta, alt serà també el nombre de persones depressives .. Al Brasil i Colòmbia passa això. Això ens ho diu l’OMS. Ens ho diu després de realitzar un estudi en 18 països del món ..

Ens diu també que en els països asiàtics i africans el nombre de casos és inferior, pel fet que els indiviudos es beneficien de l’efecte protector d’unes xarxes socials reals, el nucli de les quals és la família .. Dient-ho d’una altra manera: En aquests continents les xarxes socials reals en què viu i conviu l’individu estan molt consolidades ..

Si parlem de les diferències entre rics i pobres, hem de dir que per sortir de la crisi s’estan aplicant unes mesures que les augmenten .. I si parlem de les xarxes socials reals hem de dir que a occident no augmenta la seva estabilitat, és a dir, no es consoliden. Conclusió: “El nombre de depressius seguirà creixent”!. Seguirà creixent perquè els pobres veuran que ells ho són més, mentre que altres ho són menys. Seguirà creixent perquè les xarxes protectores esmentades no creixen. Les virtuals si.!

Martín Martínez Martínez

Psicòleg i professor de Secundària

BUIDOR O TENSIÓ

Les persones que pateixen senten buidor o tensió.. Les primeres diuen que es senten buides, que la vida per elles no té sentit.. Les segones, senten una gran confusió, una gran tensió o pressió.   (…….)  .. Es senten sobrecarregades..

Les primeres necessiten situacions gratificants, situacions que les omplin. I tots necessitem que ens consultin, que ens felicitin, que ens convidin, que parlin bé de la nostra tasca..

Les segones necessiten reduir la presió, necessiten expulsar els “dimonis” que porten dins. I a tots ens van bé les activitats expressives. L’escriptura i el dibuix sempre han ocupat un lloc destacat entre les activitats terapèutiques, Però, hi ha d’altres: caminar, les activitats manuals, la cuina o llançar dards.

El que acabo de dir és el resultat de la lectura de l’entrevista que Gemma Tramullas li fa a Almudena Calvo. (ElPeriodico,09-07-11.). L’ Almudena té una personalitat especial i sent una gran soletat. L’Almudena ha aconseguit reduir el seu patiment gràcies a les persones que l’envolten i al treball que fa.

Martín Martínez Martínez

Teràpia poètica

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Aques estiu, es farà un festival de poesia a l’Empordà, l’anomenat Poemestiu, organitzat per www.versos.cat Seran 4 dies, 4 poblacions i 18 poetes. Gratuït, t’ho perdràs?

 

UN COL·LECTIU A PROTEGIR

Hi ha persones amb TDAH, que poden dir això: “Ni soc tonta, ni soc mala persona”!.. Podem dir això, perquè, els seus factors intel·lectuals (llenguatge, memòria, orientació espacial) són bons, però la part del cervell que els dirigeix, no ho acaba de fer bé. Aquestes persones fracassen als estudis, perquè tenen dificultats per planificar les tasques, i per atendre. Aquestes persones fracassen entre els amics, perquè, sovint es descontrolen i es passen ..

També hi ha persones,, amb una afectació diferent, que poden dir el mateix: “Ni soc tonta, ni soc mala persona”!..

He escrit el que he escrit, després de llegir una entrevista que Gemma Tramulles li fa a una persona afectada pel trastorn esmentat. (11-06-11. ElPeriodico).

Parlant en general de les persones que no tenint problemes intel·lectuals, si tenen problemes per accedir a la informació, es va dir una cosa, que em va agradar molt: “Hem de protegir aquest col·lectiu, doncs, constitueix una important reserva espiritual, una reserva de valors que estan en perill d’extinció. Entre els valors que sovint, presenta la minoria que hem de protegir, destaca l’esforç!”.

EML

NO TINGUIS POR

En la pel·lícula de Montxo Armendàriz “No tengas miedo”, veus una noia que pateix abusos sexuals, confosa en la infància i espantada i desmparada en l’adolescència. Veus també un pare aparentment intatxable i encantador, que adora la seva filla, però ho fa, incomprensiblement sense límits. Veus també una mare que sembla ignorar el que passa, més preocupada per la seva vida, que pels patiments de la filla. (…)

La pel·licula ens diu poc, i ens ensenya també poc, però ens insinua molt. És a dir, la pel·licula t’ensenya poc, però, tu intueixes molt. La pel·licula evita allò més taquiller: la violència física i les escenes sexuals. I ens mostra la desolació, el desempar!. I l’esforç de la victima per superar la confusió, la soledat i el sentiment de culpabilitat.

La pel·licula i el seu director, ens fan pensar que, en part, el món és així: Els límits es difuminen i ens importen poc.  El triomf personal ens importa molt.

Martín Martínez Martínez

TDA. El trastorn per dèficit d’atenció

El trastorn d’atenció existeix. No és un mite. El segle passat ja es parlava d’aquest trastorn. Malgrat tot, encara hi ha persones, que diuen que aquests alumnes estan mal educats. O que són ganduls!.. Se sap que els nois acostumen a ser hiperactius i impulsius. Se sap, que les noies, amb problemes d’atenció, no acostumen a presentar les característiques esmentades. Les nenes doncs, no molesten. Els nens si ho fan, doncs mouen la cadira, i pregunten quan toca escoltar, i contesten quan toca callar.. (…)

El trastorn d’atenció existeix. Els professors ho pateixen cada dia a les aules. I els lectors, ho comproven sovint als diaris. Darrerament he pogut llegir dues notícies relacionades amb el trastorn esmentat:

1) La relaxació a l’aula treballada d’una manera programada millora el benestar subjectiu, l’atenció , el clima i el rendiment. Aquestes són algunes de les conclusions de la tesi doctoral que va llegir a la UB Luis López.

2)El trastorn d’atenció no és un trastorn irrellevant. Les seves arrels no estan a l’entorn. De moment s’ha identificat un gen relacionat amb el problema. Se sap que falla la transmissió neuronals i que el problema es pot tractar amb teràpia conductual o amb medicaments.

Martín Martínez Martínez

EL DISCURS DEL REI

La pel·licula em va impressionar per diferents motius: En primer lloc, perquè el rei pateix un trastorn de la comunicació. Un trastorn que sembla tenir arrels en la seva primera infància. Un trastorn, que per les seves causes i per les seves conseqüències, fan que el rei sigui una persona propera, amb la qual patim. En segon lloc, perquè fa referència a importants fets històrics: el nazisme i la segona guerra mundial. Fets que tenen vigència, doncs, la ideologia esmentada no ha mort i no sempre regna la pau. I en tercer lloc, la pel·licula em va impressionar, per la tendresa de tots els personatges i la perseverança del personatge principal, El Rei Jorge VI.

Després de parlar de la pel·lícula em venen ganes de parlar d’una etapa molt important, “La Primera Infància”. I em venen ganes de parlar també, d’uns professionals molt importants, “Els que intervenen en aquesta etapa”. Els que intervenen durant els 3 primers anys del nounat, anys durant els quals el cervell creix molt més que porteriorment i durant els quals s’estableixen quasi totes les connexions. Anys durant els quals, les situacions placenteres han de ser abundants i les d’alarma escases.

Martín Martinez Martínez

MOVENT EL QUE SOM

L’expressió corporal és tan vella com la nostra espècie. La comunicació i expressió del nostre ésser ha estat possible gràcies als micro i macro moviments que els nostres músculs ens permeten realitzar.

La comunicació no verbal pot rebre la mateixa força que els recursos poètics. Tan pel recurs del moviment com per l’embelliment de la paraula podem arribar a expressar emocions impossibles de resumir amb el suport convencional de la comunicació verbal.

El moviment facilita una expressió més transparent. Doncs si en alguna cosa ens han format, és a com verbalitzar les nostres idees i sentiments, però no tant a com manipular el cos mentre parlem.

Si anem més enllà de les pautes socials a les que acostumem a respondre, podem veure, per exemple, el diàleg corporal entre una parella. Podem contemplar la posició d’espatlles, la tensió muscular, la mirada, les marques de la cara més pronunciades, el balanceig davant i enrere, etc. Totes aquestes manifestacions són producte del món intern de la persona i que moltes vegades no posa consciència per tal d’escoltar els seus missatges.

En el marc de la teràpia, el terapeuta Gestalt, vetlla per recollir aquesta valuosa informació que propaga el cos del client. Gràcies a les senyals corporals el terapeuta rep un tipus d’informació menys manipulada. Doncs el què diem el tenim força estudiat. Som força conscients del què volem dir i com ho volem dir.

El terapeuta però, no té la missió d’endevinar què significa el balanceig del client, ni interpretar el motiu de l’absència de contacte visual. El terapeuta si que pot fer la funció d’assenyalar els gestos que surten del propi client, per tal que aquest pugui augmentar la consciència d’aquest. Al potenciar la consciència, el client pot adonar-se del que el motiva a fer el seguit de moviments imprevistos. Més enllà d’un balanceig, pot haver ganes de marxar de la consulta, en el joc d’esquivar mirades, pot haver la necessitat d’evitar intimitat, amb la gestualització de les mans pot haver la necessitat d’intensificar la ràbia, etc.

Però no es tracta de fer hipòtesis del que pot significar cada opció, si més no, poder retornar al client el material preuat que aporta el seu cos.

Des de la Gestalt, també oferim al client l’opció d’expressar-se directament amb el cos quan no sap quines paraules escollir per descriure el seu món intern. Ens pot servir de via directa a la veritable angoixa. Si un client es sent amb permís de deixar portar-se pel seu cos potser aquest s’estirarà per descansar, o començarà a saltar d’alegria. Això si: Donem llibertat d’expressió al nostre cos? O, com molts polítics autoritaris que ens auto censurem l’expressió no verbal?

Laura Rucio, psicòloga i terapeuta gestalt

IMPOTÈNCIA / VAGÀNCIA

Si veus que una persona té una intenció, i veus que que no confia en si mateixa, l’animes dient-li: “Tu pots”.. Es pensa, que aquesta persona amb l’autoestima crescuda , té més possibilitats d’arribar-hi..

Si veus que una persona no s’esforça, si veus que no s’ha establert cap objectiu. No li diràs, que pot. Doncs, el problema d’aquesta persona, no és com el problema de la persona anterior. Li diràs, en canvi, “no seràs capaç”. Dient-li això, potser orientarà els seus esforços cap a l’objectiu que li has senyalat.(..)

A cada un, el que toca.! És important no equivocar-se. Si t’equivoques, potser, contribuiràs a que la persona desanimada s’enfonsi en la impotència o, que la persona que no té cap objectiu s’instal·li en la vagància. És a dir, si a la persona desanimada, li dius “tu no seràs capaç”, el que fas es reforçar el sentiment que la paralitza i agreujaràs el seu problema. Si a la persona poc inclinada a l’esforç, li dius “tu pots”, aconseguiràs que no li calgui demostrar-ho i que visqui inactiva i feliç.(..).

Sigui, com sigui, quan estem al davant d’un fracàs sense una causa clara i determinada, i aquest fracàs persisteix, ens convé parlar amb el nostre “Especialista”, per aclarir quanta impotència i quanta vagància hi ha darrera del fracàs esmentat.

Martín Martínez Martínez