Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Reflexions’ Category

Fa pocs dies vaig adonar-me d’una comparació. Contrastant casos, històries de coneguts, etc, vaig trobar una metàfora per explicar el fet d’anar a teràpia. Per a mi és com decidir passar pel quiròfan. Trobo unes grans similituds i diferències. Una persona que travessa la porta del quiròfan és conscient que ho fa per obtenir un benestar, per millorar en salut. Molt probablement, abans ha provat alternatives per poder evitar el bisturí. Normalment, qui va a teràpia també pretén aconseguir un benestar per millorar la qualitat de la seva vida. L’objectiu de passar les portes d’una consulta, potser són semblants a les de passar les portes d’un quiròfan, però tinc la impressió de què hi ha més resistències en fer el pas d’anar a un gabinet terapèutic. Per què? Per què en el segle XXI, encara els prejudicis obstaculitzen a un grup considerable de persones a fer ús d’un espai terapèutic? Per què?

“Qui em pot conèixer millor que jo mateix?”.

“ No vull canviar, no vull perdre la meva identitat”.

“Vull tenir el control de la meva vida, no donar-me permisos que em poden descontrolar”.

Són unes de les quantes frases que poden córrer pels caps de molts de nosaltres… i és humà… i és humà reconèixer que tots aquests pensaments són més excuses que certeses.

Penso que qui decideix exposar la seva demanda a un terapeuta és perquè és conscient que necessita aquesta ajuda i/o acompanyament, o perquè malauradament, ja ha tocat fons i no es veu amb cor de seguir el seu camí de patiment en soledat. El que fa iniciar-se en un procés de creixement personal és la consciència o la desesperació. El primer motiu ja és una bona garantia d’èxit. El segon, dificulta el procés terapèutic. Doncs són massa les coses que el client vol solucionar. La consciència i la desesperació són també els motius que permeten als mortals posar la nostra vida en mans de cirurgians.

Per altra banda també vaig adonar-me de la gran diferència que trobem en el món hospitalari amb el món terapèutic. Els metges disposen de productes per adormir els pacients. Els terapeutes són conscients que els clients, probablement, hauran de traspassar la barrera del dolor. No hi ha medicament que anestesii tant l’angoixa, la tristesa, la pena per un dol, la por a la incertesa.

El dolor acostuma a ser un més en les trobades terapeuta-client. I això no sedueix a una gran majoria. Ara bé, és gràcies a aquest dolor, que podem avaluar i mesurar el nostre grau de satisfacció en relació a dies anteriors. El dolor pot servir de brúixola del camí a escollir, ens pot servir d’indicador del que passa al nostre món interior. Penso que si aprenem a fer una escolta profunda del nostre dolor podem enriquir-nos d’informació íntima que fins el moment no era vista per nosaltres. Gràcies al dolor puc adonar-me que alguna cosa em passa, que estic viu, que reacciono davant els cops de la vida. Ara bé,  quan aquest dolor s’arrela massa al nostre interior, pot estar fent una doble funció:

Per una banda m’ajuda a queixar-me i la segona funció és la que cadascú ha de descobrir… en soledat o amb ajuda d’un professional.

Què en penseu?

 Laura Rucio, psicòloga i terapeuta gestalt

Read Full Post »

“El primer dia ja ens va donar les dates dels exàmens trimestrals, ens va dir també que solament sortirien els temes tractats a les classes, i ens va donar l’ordre aproximat dels temes.. Transmet seguretat. Ens ha pintat un panorama estable”… Això, ho deia un alumne parlant d’un professor… Aquest comentari carregat d’admiració, em va fer pensar en la estabilitat, en els beneficis que genera, en les coses que es fan quan saps que el marc d’actuació no canviarà, i en la inhibició derivada de la inestabilitat. Ara em venen al cap molts exemples que il·lustren les conseqüències negatives de la inestabilitat. Dins de la família, dins de l’institut i dins del sistema econòmic.(…).

Dit això, cal dir que quan un professor transmet seguretat i proporciona un marc estable, l’alumne assisteix a classe, pensant en el que farà, s’esforçarà més..Cal dir també, que quan els pares són estables, els fills no es desvien tant, visualitzen l’objectiu i avancen.. I cal dir finalment que una societat estable, té més inversors i més emprenedors. (…).

Per acabar afegeixo el següent: “Sovint es diu que cal posar límits, i jo crec que tothom pensa que cal ser més dur.. Quan en realitat, tothom hauria de pensar, que cal ser més estable!”.

Martín Martínez, psicòleg i professor

Read Full Post »

LES MANS DE MADELEINE

Aquesta és una d’aquelles històries que m’han sacsejat per dins i per fora i, per aquest motiu, vaig decidir parlar-ne en un grup de psicoteràpia amb persones afectades de dolor crònic fa uns mesos. És el cas d’una dona nord-americana de 60 anys amb ceguesa congènita, paràlisi cerebral i unes mans completament inútils que vaig llegir en el llibre L’home que va confondre la seva dona amb un barret (1985) escrit pel neuròleg londinenc Oliver Sacks.

La dona de la que estic parlant es diu Madeleine J. Malgrat aquestes limitacions físiques i neurològiques, és una persona totalment activa, intel·ligent i una cultura excepcional. De totes maneres, descriu les seves mans “com uns grumolls de pasta, no serveixen per a res… ni tan sols les sento com una part de mi”. No era capaç de reconèixer ni identificar res ni tampoc les explorava. Les seves mans eren espasmòdiques i atetòtiques, però la seva capacitat sensorial estava intacta. La opinió de Sacks fou que semblaven que tenien el potencial per ser perfectament normals, i en canvi no ho eren. Es va preguntar si podia haver estat conseqüència de no haver estat utilitzades. Com que és una persona cega i ha estat protegida, potser no ha tingut la necessitat de fer-les servir? Si aquesta possibilitat fos certa, podria aprendre als seixanta anys el que no havia après durant les primeres setmanes de vida?

A partir d’aquestes preguntes, el neuròleg es va començar a plantejar quin podria ser el primer pas per aconseguir un primer moviment o impuls. Els hi va suggerir a les infermeres de la planta que, quan li deixessin el menjar en la safata, ho fessin una mica lluny del seu abast. I… què va passar? Un bon dia va passar el que no havia passat mai: impulsada per la gana, Madeleine va allargar el braç, va palpar, va trobar una rosca de pa i se la va portar a la boca. Fou la primera vegada que va utilitzar les seves mans, el seu primer acte manual després de seixanta anys. Després d’aquest primer acte, va progressar ràpidament allargant la mà per explorar la resta del món. Aquest tipus de reconeixement li acompanyava d’un plaer intens i una sensació de descobriment i bellesa fins al punt de sentir el desig de reproduir-ho. Va demanar fang per esculpir i a modelar objectes i figures. Les seves mans es van omplir de vida. Van deixar de ser les mans d’una dona cega per convertir-se en una artista cega amb un gran esperit reflexiu i creatiu.

La història de Madeleine està protagonitzada per la superació i resiliència! Hauries pensat que aquesta història tindria aquest final? Les mans de Madeleine són el símbol de la possibiliat d’evolució, canvi i superació dels éssers humans. De totes maneres, hi ha un requisit previ: la necessitat. El canvi exigeix la existència de la necessitat. Fins que Madeleine no va tenir la necessitat d’utilitzar les seves mans, va creure que eren uns grumolls de pasta que no servien de res… afortunadament, va deixar de tenir aquesta creença.

Daniel Borrell Giró
Psicòleg col. núm. 12.866

Read Full Post »

Hi ha mecanismes psicològics que expliquen la tendència de certes persones a seguir el seu lider.. Les persones que tenen aquests mecanismes posen fàcilment la seva voluntat al servei d’una causa.. Hi ha mecanismes psicològics que expliquen la tendència de certes persones a oposar-se a les indicacions d’un altre. Què es podria dir, de les primeres persones i de les segones?

Es podria dir , que hi ha persones conformistes i persones inconformistes.. I això, seria una simplicitat.. Però, per falta de temps, no aporto més informació i deixo el tema obert sobre la taula.(…).  El professor reflexiu, quan reflexiona sobre la seva pràctica, ha de plantejar-se el tema de la “Obediència” d’una manera complexa o d’una manera simple. Sigui com sigui, ha de fer pensar els incondicionals i eliminar les resistències dels inconformistes …(…).

Quan insinuem simplement, quan fem propostes tímides, quan plantegem una doble opció, aconseguim fer pensar els primers i aconseguim que els segons, no s’atrinxerin… (…). I acabo, quan la nostra preocupació és l’Obediència despleguen l’estratègia de la insinuació o l’estratègia de la doble opció. Tal com ja he dit!… I, quan la nostra preocupació és la audiència o, la Curiositat Intel·lectual podem desplegar estratègies similars.. Per exemple, podem dir el següent: “Per falta de temps no aporto més informació i deixo el tema obert sobre la taula. Fins la setmana següent!”…

Martín Martínez, psicòleg i assessor psicopedagògic

Read Full Post »

INTRODUCCIÓ

El Dr. Miguel Ruiz, en el seu llibre “Los cuatro acuerdos” ens proposa un senzill procediment per a eliminar totes aquelles creences heredades que ens limiten i substituir-les per altres que responguin a la nostra realitat interior i ens condueixin a la llibertat. És un llibre fàcil i àgil de llegir, basat en la saviesa tolteca. En aquest article us en faig una introducció, en els següents parlaré de cada acord. Hem de partir de que “és fàcil viure amb els ulls tancats, interpretant malament tot el que es veu…” (John Lennon).

Vivim en un somni, el somni del planeta, que inclou totes les regles socials, lleis, creences, religions, costums…  “El somni extern de tantes regles que, quan neix un nen, captem la seva atenció per a introduir-les a la seva ment. Utilitzant la nostra atenció vam aprendre una realitat completa, el somni. Els infants creuen tot el que diuen els adults. No vam escollir les creences, i encara que ens rebel·léssim no érem prou forts per a sortir-ne”. Aprenem com hem de viure, quins són els comportaments acceptables… i fins aquí no passaria res però el negatiu és que aprenem a jutjar, i ho jutgem tot, començant per nosaltres mateixos.

El doctor Ruiz diu que passem per un procés de domesticació, i per què? Doncs perquè quan fèiem el que els pares volien que féssim ens deien “Ets un bon nen”, i quan no “ets un nen dolent” a més a més de tots els càstigs i recompenses, talment com es domestiquen els animals. Al cap d’un temps estem tan ben entrenats que som el nostre propi domador. En la nostra ment s’ha instaurat “El jutge” i “La víctima”. Ens jutgem varis cops al dia i ens sentim culpables, ens rebutgem, ens limitem, i fins i tot atraiem a persones que ens maltracten, tot depèn de l’efectivitat dels adults que van exercir sobre nostre per a desfer la nostra integritat quan erem nens. I pel mateix error paguem moltíssimes vegades, ens ho provoquem nosaltres mateixos, perquè el somni està molt ben instaurat a la nostra ment. Tot plegat és el que ens genera un verí emocional que ens fa estar malament amb nosaltres mateixos i amb els altres, provocant fins i tot drames emocionals. Es pot anomenar el somni de “l’infern”, o el “mitote” com anomenen els tolteques. Necessitem una gran valentia per desafiar les nostres pròpies creences. Encara que no les vam escollir hem de comprendre que les vam acceptar. Els acords més importants són els que has fet amb tu mateix, és la personalitat. Tenim molts acords que ens fan fracassar a la vida.

Per viure amb alegria i satisfacció has de trobar la valentia necessària per trencar els acords que es basen en la por i reclamar el teu poder personal. En canvi, els acords que sorgeixen de l’amor ens ajuden a conservar la nostra energia i, fins i tot, augmentar-la. Cada vegada que trenques un acord, tot el poder que vas utilitzar per a crear-lo torna cap a tu. Adoptar els quatre acords que ens proposa del Dr Miguel Ruiz crearan el poder personal necessari per a transformar la nostra vida de manera sorprenent.

Marta Forn

Unitat de Cures Intensives d’Amor i Pau

Read Full Post »

La tecnologia, que ens ha donat el do de la lleugeresa, va acompanyada de valors que persegueixen aquesta lleugeresa en tots els àmbits. Tot és light i tot és fast, tot és cool i desenfadat, d’un sol ús, adaptable, mòbil i portàtil. Ningú vol coses pesades que puguin limitar la nostra possibilitat de canvi, ni coses estables que frenin la nostra fam de novetat. Tot ha d’estar llest a ser ràpidament consumit per a donar la possibilitat de continuar amb la carrera de consum d’un nou producte. I les relacions humanes no escapen a aquesta lògica líquida.

Les xarxes socials virtuals, i els mitjans de comunicació personals que usen d’internet ens permeten estar permanentment disponibles, permanentment en contacte, però alhora, lleugerament relacionats, subtilment units, superficialment comunicats. Pots tenir centenars de contactes en el facebook que pràcticament no coneixes, associar-te en clubs amb persones a les quals mai veuràs, i xatejar amb subjectes que són per a tu poc més que un nick. Pots tenir el teu minut de glòria triomfant sense esforç amb un vídeo publicat en el youtube i ser vist per centenars d’admiradors que gens saben de tu. Pots tenir un club de fans, o ser capdavanter d’opinió debatent en blocs o infinits fòrums. Però tota aquesta audiència, en definitiva, és una població sense rostre unida per un diminut punt de contacte, per una coincidència vanal en el gust pel consum d’un producte. Perquè en la lògica líquida de les relacions humanes, també les persones són un objecte més de consum, regides per les lleis universals de l’economia de consum: oferta i demanda, màrqueting personal, valor de mercat, etc.

És per excel·lència el temps del no compromís, de les relacions obertes i els canvis de parella, de no lligar-se a no-res per a no perdre’s cap de les temptacions que ens poden envoltar. Una relació estreta, ja sigui d’amistat o sentimental, és com un llaç estret en el coll de Narcís: requereix inversió de temps i esforç, exigeix renunciar a possibilitats, i per tant amenaça seriosament nostra llibertat (o nostre capritx, segons es miri), desequilibrant el nostre balancejat estat de contínua autosatisfacció. Però no ens adonem del terrible perill d’adonar-nos, en el breu temps que triguem en dur-nos una nova poma a la boca, en l’instant que s’inverteix a actualitzar la nostra pàgina personal, en els segons que dormim el nostre cap sobre el pit del nou amant que estem cada vegada una mica més sols.

Jose Lopera Lopera, psicòleg i terapeuta familiar

Read Full Post »

M‘agraden més les aproximacions  que les exactituds… M’agraden més els preparatius que els viatges… M’agraden  més les preguntes que les respostes… I més també, el que em suggereix un títol, que el contingut que hi al darrera…(….)

Tot i que m’agrada més l’antesala que  la sala, tot i que estic d’acord amb la teoria d’Eduard Punset sobre la felicitat i, tot i que estic també d’acord amb Jorge Wagensberg, quan diu que el dubte és la base del progrés… (…). Tot i això, buscaré el cost exacte dels  llibres que vull comprar. Faré els viatges que ja he preparat. Trobaré les respostes a dues preguntes que no em fan patir gens i llegiré el llibre “Luces Nómades”, escrit per Esteban Martínez Serra. Professor de l’Institut Pau Vila de Sabadell..(…).

Ah, per cert!  Ja acabo!  Simplement vull subratllar que “el resultat poc importa”. “Importa poc”! Sembla que s’ha comprovat que les persones més sanes, consideren que s’ha de castigar a la persona que ha causat un dany, solament si tenia intenció de causar-lo. És a dir, se li ha de castigar  per la intenció, més que pel resultat (Damasio, director de l’estudio)… Sembla també que els educadors “més sans”, consideren que a l’alumne se li ha de valorar més pel procés que pel resultat.

Martín Martínez Martínez

http://mmarti77@xtec.cat

Read Full Post »

Els professors d’un grup determinat d’alumnes sovint es reuneixen per parlar de les dificultats i dels objectius… I escoltant, t’adones que cada professor té les seves preocupacions, les seves prioritats: el material, la puntualitat, l’avaluació contínua, els controls periòdics, el treball en equip, evitar els insults, els xiclets…

Recordo, que fa 10 anys, la tutora d’uns alumnes , que sistemàticament es negaven a treballar i, que llençaven avions de paper durant les classes, deia en una reunió, que finalment havia aconseguit que no mengessin xiclet… Recordo també, que el director d’aquesta escola, deia, sense pensar en aquesta professora, que una mala priorització pot generar un gran desordre.. Deia també, que hi ha objectius que no haurien d’encapçalar cap llista…

Dit allò, no puc evitar lligar els meus records a les paraules de Carles Capdevila (Avui, 07/02/10), parlant de pares, professors i polítics: Calma!. Doncs, destinem més esforços a dissimular els nostres errors, que a evitar-los. Calma!, doncs, sovint la caguem, perquè no tenim full de ruta.. Sovint la caguem perquè no tenim els objectius ordenats!”…

Per acabar, afegeixo, que he escrit , el que he escrit, pensant en l’article anterior, de la psicòloga Laura Rucio..

Martín Martínez

Psicòleg i assessor psicopedagògic

Read Full Post »

El Toni es desperta poc a poc. Li fa mal el cap i està molt esgotat. No sap perquè té tanta son. La seva mama està al costat, li somriu. Però aquella no és la seva habitació. Hi ha una olor estranya i el seu osset no està amb ell. Poc a poc anirà recordant que aquell dia no va anar al col·legi. La mama li havia dit que farien una excursió i van anar a un lloc molt gran i molt lleig. No sap perquè, el Toni va tenir molta por. Sobre tot quan l’infermer li va dir que es quedés quiet i va treure l’agulla. Al Toni ja l’havien fet això abans, a l’ambulatori del barri. Quan l’havien de punxar sempre plorava molt. Més tard, quan es despertà de l’anestèsia, sentí el mal que li feia el penis i veié que tenia una pupa. Va passar uns dies plorant, més per la por que pel dolor. Se li cauria el penis? A més, la mare havia dit que anaven d’excursió i el va portar a que un senyor li fes mal al penis. Segurament era perquè ell s’havia portat malament i l’havien castigat. Això és el que deuen fer als nens que es porten malament: un dia li diuen que el porten d’excursió i un senyor els talla un tros del cos. Potser un altre dia si no es porta bé la mare el portarà a que li tallin una orella. Qui sap. El Toni estarà trist molts dies perquè la mare l’ha enganyat i tindrà malsons per les nits amb senyors que li volen tallar membres del cos. La seva mare va considerar que no se li podia fer entendre què volia dir una operació de fimosi perquè, clar, era un nen.

Aquest exemple no és gens infreqüent i podríem trobar molts altres exemples que parlen de la dificultat dels adults a fer efectiu el dret dels infants a ser informats i escoltats. L’adultcentrisme que ens impedeix posar-nos al lloc del nen ens minimitza la importància que té per un infant, com per qualsevol altre persona, el tenir informació sobre tot aquells temes que l’afecten i tenir l’oportunitat que se l’escolti. Fa no gaire celebràvem el 20è aniversari de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides, el primer instrument jurídicament vinculant a nivell internacional que tracta específicament dels drets de la infància. El text dedica l’article 12 a parlar del dret de nenes i nens a que es tingui en compte la seva opinió:

1. Els Estats Membres garantiran al nen i la nena que estigui en condicions de formar-se un judici propi el dret a manifestar la seva opinió lliurement a tots els afers que els afectin. Les seves opinions han de ser tingudes en compte segons la seva edat i maduresa.

2. Amb aquesta finalitat, l’infant ha de tenir especialment l’oportunitat de ser escoltat en qualsevol procediment judicial o administratiu que l’afecti, bé directament, bé per mitjà d’un representant o d’una institució adequada, d’acord amb les normes de procediment de la legislació.

Recentment l’Observatori dels Drets de la Infància ha volgut editar un document on s’analitza aquest article i la seva aplicació en l’àmbit de la família, de l’escola, l’atenció sanitària, en les famílies i centres d’acollida, en procediments d’immigració, situacions de violència o d’emergència (www.gencat.cat/benestar/actualitat/papers/index.htm ). El context primari, evidentment, on s’ha de preservar aquest dret és la família.

Una família on un/a nen/a pot expressar la seva opinió, perquè se li dóna un espai per fer-ho, se li encoratja a expressar-se i es té en compte allò que diu, és un context on aprendre a ser un/a mateix/a. És donar permís per ser un membre actiu de la societat, és ensenyar a escoltar els altres, és senyalar que el que un pensa i el que un sent existeix i és important. I és també legitimar la paraula com a eina de comunicació superior a la violència.

Informar a l’infant d’allò important per ell sabem que no sempre és fàcil i ens planteja el problema de què dir i de com dir-ho. Quan el papa i la mama se separen, quan un avi s’ha anat al cel, o quan no es pot menjar dolços perquè es té una malaltia que es diu “diabetes”, tenim el repte de buscar les paraules més veraces i comprensibles per apropar aquestes realitats a la ment infantil. Es tracta de no enganyar, fer servir paraules senzilles que facilitin una representació concordant amb el nivell maduratiu del nen o nena. Però informar no és pas suficient. El veritable repte és saber escoltar la canalla, des dels inicis del seu desenvolupament, i copsar la seva opinió sobre les decisions que en són protagonistes. Què li agradaria fer el cap de setmana, com vestir-se, o què menjar un dia especial són decisions quotidianes que no s’haurien de prendre sense comptar amb la seva opinió. Però també si vol viure amb el papa o amb la mama, si vol anar a la presó a veure un familiar, què li sembla un canvi de vivenda o escola, com vol ser tractat al llarg d’una hospitalització, si es vol acomiadar de l’avi moribund o tenir l’oportunitat de queixar-se d’un tracte vexatori a l’escola.

Tenir en compte l’opinió de l’infant no vol dir transmetre-li la responsabilitat de la decisió, que correspon únicament a l’adult. El nen ha de saber que escoltar-lo no vol dir fer el que ell diu. Però sí vol dir que el que opina és important perquè se’l té en compte com a persona de dret. I per tant se li hauria d’explicar quin serà l’ús que se’n farà de la informació i opinió que ens dona, quina decisió es prendrà si és que cal prendre’n alguna, i en base a què, ja que té dret a opinar i ser escoltat en referència també als resultats d’aquestes decisions.

Ser sensible a la opinió dels infants no implica necessàriament que el nen tingui certa competència verbal. Els éssers humans tenim opinions de les coses molt abans de poder parlar. El comportament entorn el menjar, el son, les reaccions físiques de plaer i displaer o senzillament el joc espontani ens rebel·len el sentir de les persones a les primeres etapes de la vida.

A la meva feina amb les famílies d’acollida comprovo la capacitat dels infants per copsar la informació quan se’ls transmet de forma adequada. És per això que ens resulta tant útil fer servir la representació amb nines per comunicar al nen o nena un imminent canvi a la seva família adoptiva, així com l’ús dels contes per explicar els hi la seva història o fer dibuixos per ajudar-lo a donar la seva opinió sobre com es troba amb la família actual. El repte, però, no és tan sols per tots els professionals que treballen amb nens i nenes, sinó per totes les persones que tracten amb infants, per pares, mares i la societat en general.

El repte és ser sensibles al criteri del nen, potenciar la seva iniciativa, l’esperit crític i la participació. Perquè donar l’oportunitat als infants de ser escoltats i fer sentir la seva veu és legitimar aquesta veu i fer-la forta.

José Manuel Lopera

Psicòleg i Terapeuta familiar

Read Full Post »

Netejar el cos i la ment

Paraules del Doctor Miquel Masgrau: “Gairebé totes les dietes són bones, però no n’hi ha cap que sigui bona per tothom; cadascú ha de trobar la que millor li escau, tenint ben present que no són els resultats immediats els que la fan bona, sinó que aconsegueixi canviar els hàbits cap a una millor alimentació.
El segon precepte d’una dieta original és no combatre, en cap cas, el sobrepès; en cap circumstàncies es justifica anar contra un mateix, ni tan sols contra el propi greix, doncs és una batalla perduda de la que sempre se sortirà perjudicat. S’ha d’acceptar el propi cos. La clau per aprimar-se no està en el plat sinó en la ment; no està en la voluntat, sinó en l’enteniment, que fa possible canviar la submissió als règims per una bona alimentació.
El tercer és no renunciar de cap manera a l’associació entre el menjar i el plaer. I, per últim, hem de tenir en compte que el fet de menjar és, en els humans, quelcom més que la supervivència; entorn del menjar s’ha creat el llenguatge, i l’home s’ha fet sapiens”.

Read Full Post »

« Newer Posts - Older Posts »