Feeds:
Entrades
Comentaris

Archive for the ‘Psicoteràpia’ Category

Llegeixo en  aquest document, ( http://www.infomex.com.mx/folletos/SPA-DSM.pdf )  el següent: “Els trastorns psiquiàtrics, no són malalties mèdiques..  No  hi ha proves de sang, ni d’altres elements biològics, per determinar la presència o absència d’una malaltia mental. Per això és pot dir que no hi ha malalties mentals, hi ha trastorns mentals o símdromes..  Els psiquiatres, ni coneixen les causes dels trastorns mentals, ni saben com curar-los..  Els que diuen que els trastorns mentals tenen el seu origen en un desequilibri químic al cervell, no poden afirmar-ho”..

Després de llegir tot això m’assalten dues preocupacions: 1) Hi ha persones que eviten la presó, gràcies al diagnòstic  dels psiquiatres… 2) Hi ha persones que prenen pastilles paliatives, pensant que són curatives..

Dit això, per evitar l’alarmisme, crec que cal dir, tres coses:
1.És veritat que els trastorns mentals no es curen….
2.És veritat que quan els simptomes  són molt invalidants, cal tractar-los…
3.És veritat que els psicoterapèutes poden ajudar al pacient a que aprengui a conviure amb el seu problema..

Martín Martínez Martínez
Psicòleg i professor de sencundària

Anuncis

Read Full Post »

Perdre una persona estimada és una situació que ens porta a la tristesa. No només està trista una persona quan perd algun ésser estimat, sinó pot aparèixer quan es produeix una ruptura de parella, un canvi de residència, un acomiadament de la feina, un amic marxa a treballar fora un any, tancar un negoci propi que no funcionava per la crisi, començar una nova vida en un país nou o la emancipació d’un/a fill/a. Totes aquestes situacions comparteixen la característica d’haver perdut quelcom de valuós.

La tristesa està associada a una situació de pèrdua. Quan una persona perd quelcom de valor, se sent trista i necessita ser escoltada. S’ha d’elaborar aquesta pèrdua respectant que la persona necessiti plorar. El que necessita la persona és el consol. En algunes ocasions, és difícil sostenir la tristesa d’una persona estimada ja que ningú li agrada veure patir a qui s’estima. Intentar animar, valorar el que li passa o distreure poden ser solucions carregades de bones intencions i que estan allunyades de la necessitat real de la persona que està trista. Per tant, el més necessari és notar que l’altra persona està al teu costat i que t’escolta. Sentir que algú et compren és un dels millors remei per la tristesa.

Hi ha diferències de gènere alhora de sentir i expressar aquesta emoció. La tristesa ha estat reprimida en molts homes atribuint-li erròniament només a les dones. Sentir tristesa no és propi de persones vulnerables ni dèbils, doncs s’ha de ser una persona valenta per expressar el que una persona sent. Per tant, tota persona té dret a sentir i expressar la tristesa. Quan una persona ha rebut el missatge “Sigues fort” durant la seva infància, ha après a reprimir aquesta emoció i no donar-li espai.

No és el mateix estar trist que patir una depressió. No tenir un suficient coneixement de les emocions pot arribar a confondre la tristesa de la depressió. La principal diferència és la intensitat i la durada. Quan un estat de tristesa té una intensitat alta, una llarga durada i interfereix significativament en la vida d’una persona, probablement estem parlant d’un síndrome depressiu. Si una persona que està patint una depressió no se sent capaç de tirar endavant sola, és molt important que demani ajuda psicològica. Per tant, no s’ha de prendre antidepressius una persona que està trista, en tot cas la persona que està deprimida. En la pràctica clínica, observo que, quan una persona està deprimida, té una altra emoció reprimida: la ràbia. Quan una persona no té el permís d’expressar la ràbia, la impotència es va apoderant de la seva persona aconseguint deprimir-se. El psicòleg Robert Neimeyer parla de la depressió a través la metàfora d’una persona que s’ha de protegir de les amenaces externes darrera d’una roca sense armes per poder lluitar experimentant vulnerabilitat i indefensió davant la vida.

Hi ha cançons, pel·lícules o novel·les que ens connecten ràpidament amb la tristesa. Fins i tot, quan aflora aquesta emoció, inconscientment escollim melodies que ens permeten estar en sintonia amb aquest estat d’ànim. Quina música escoltes quan sents tristesa? Quin tipus de pel·lícules et ve de gust veure en un moment de la teva vida que estàs vivint un dol? Escriure i parlar també poden ser una bona estratègia terapèutica per expressar el que una persona està sentint. Tingues present que, sempre que vius una pèrdua a la teva vida, tens el dret de sentir tristesa.

Daniel Borrell Giró

Psicòleg col·legiat núm. 12.866

Read Full Post »

Segurament tothom ens hem formulat alguna vegada la pregunta de què és la felicitat, en què consisteix ser feliç. És la felicitat l’absència de dificultats? Està relacionada amb el fet de tenir coses, com creia el rei Midas? Té a veure amb la sort, allò que ens ha tocat viure o amb qui som, allò que fem amb el que ens ha tocat viure? Es tracta de viure de forma hedonista, des del plaer?

Si recordem quan som feliços de forma autèntica, potser trobarem alguna pista per aquests interrogants. Ara que l’estiu acaba i la majoria tornem de les vacances, és un bon moment per replantejar-nos aquesta qüestió. Si gaudim molt a les vacances però a la tornada se’ns cau el món a sobre, tenim un problema seriós. Si confonem felicitat amb plaer també. Sembla que la felicitat duradora té més a veure amb qui som i què fem amb la nostra vida que amb els fets que vivim. Martin Seligman, catedràtic de Psicologia a la universitat de Pensilvania, va esbrinar quines eren les fortaleses personals que contribueixen a una vida feliç. Llegint textos claus de les diferents tradicions religioses i filosòfiques, Seligman ens proposa les següents fortaleses:

Saviesa i coneixement: curiositat, amor pel coneixement i l’aprenentatge, pensament crític, mentalitat oberta, capacitat de judici, creativitat, originalitat, intel•ligència pràctica, perspectiva.

Coratge: valentia, integritat, perseverança, diligència, integritat, honestedat, vitalitat, passió.

Amor i humanitat: amor, capacitat de vincular-se, simpatia, amabilitat, intel•ligència emocional, intel•ligència social.

Justícia: lleialtat, treball en equip, lideratge, civisme, equitat, deure.

Moderació: capacitat de perdonar, autocontrol, prudència, discreció, humilitat, modèstia.

Espiritualitat i transcendència: apreciació de la bellesa, excel•lència, esperança, optimisme, previsió, propòsit de vida, fe, sentit de l’humor, entusiasme, gratitud.

A partir d’aquí, es tracta de reconèixer les fortaleses més representatives de cadascú, i utilitzar-les cada dia en els diferents àmbits de la vida per aconseguir gratificacions abundants i assolir la veritable felicitat.

Soledad Calle

Psicòloga i coach

Read Full Post »

Tots volem, i necessitem, uns dies de descans, però hi ha persones que desitgen que les vacances acabin per tal de tornar al plaer de la quotidianeitat. I no és que no vulguin o no els agradin les vacances. Probablement estan passant per un període de la seva vida  on l’estrès té un paper important i, ens agradi o no, les vacances són un factor estressant. No s’ha d’entendre l’estrès de les vacances con dolent, tot al contrari, l’estrès són mecanismes que el nostre organisme necessita per adaptar-se a les situacions canviants. El que passa és que si: sóc mare de fills petits, la meva relació no passa pel millor moment, m’he separat recentment o acabo de perdre la parella, la meva vida ja té massa estrès, i sumar-li el de les vacances pot resultar desbordant i per aquest motiu desitjo tornar el més aviat possible a la normalitat. Quan les persones es troben en situacions d’aquest tipus es important que al tornar a “la rutina diària” es reflexioni sobre el que ha passat.

Si sou pares o mares responsables i teniu fills petits, ningú no us podrà canviar la situació, però entendre que esteu passant per un moment del cicle familiar on són normals aquests tipus de conflictes ajuda a donar-li una dimensió diferent al problema i ser més permissius amb vosaltres mateixos. Les vacances són uns dies on cal evitat l’excés de perfeccionisme en segons quines tasques, per exemple les de la llar. És probable que malgrat desitjar més que cap altra cosa en el món estar amb els vostres fills, aquests us treguin de “polleguera”, entendre que aquest és un sentiment normal de pares i mares us ajudarà a no sentir-vos culpables de tenir-lo. 

No diem res de nou si afirmem que la finalització de les vacances coincideix amb l’època del l’any on més parelles es trenquen. És ben cert que moltes parelles troben en les vacances uns dies ideals per parlar dels possibles conflictes latents i trobar la manera de millorar la relació. Però si els dies de lleure transcorren,  i la sensació de no poder més us desborda, no busqueu el problema en les vacances, pregunteu-vos què està passant en la vostra relació. Sovint es comet l’equivocació de pensar que quan tot torni a la normalitat del dia a dia el conflicte ja estarà resolt. Efectivament la rutina diària actua com un bàlsam eficaç per aquests tipus de problemes, però no es suficient, si no parleu del que ha passat estareu acumulant uns punts negatius que a la llarga poden resultar perjudicials. Aquest és el moment, aprofiteu la calma de la rutina retrobada per posar damunt la taula les situacions que no us agraden; és millor que fer-ho des de l’enfado de les vacances.

Per les persones que fa poc que acaben de perdre a la parella, les vacances són un període on poden experimentar sensació de solitud, i per tant voldran acabar-les quan abans millor. Si fa poc que t’has separat, fins i tot per pròpia decisió, probablement encara no has trobat el teu nou projecte de vida i per tant és normal desitjar que arribi el moment de la rutina que alleugeri aquest sentiment de soledat. Si el motiu ha estat la mort, estàs en període de dol, i les primeres vacances és un dels moments en els que es sent més la pèrdua. En aquestes situacions es important entendre que no tens obligació de res. Si et ve gust sortir, fes-ho, però si no vols, no ho facis. No hi ha maneres bones i maneres dolentes de viure aquest període, cada persona ha de decidir la manera com vol viure’l. Tot i que, algunes vegades, els que ens envolten no ho entenguin, no vol dir que no ens estimin, tot el contrari. Les persones no volen que els que estan al seu voltant pateixin i desitgen treure’ns d’aquest estat, i per fer-ho intenten animar convidant-nos a fer coses que encara no tenim ganes de fer. Si es aquesta la teva situació, pensa que estan intentant ajudar-te, i tot i no fer-ho tal i com tu voldries, ho fan perquè t’estimen.

Mati Segura

Psicòloga col.13321

Terapeuta familiar i de parella

Read Full Post »

El dolor és una senyal de perill, doncs consisteix en una advertència de sobre esforç que ens proporciona informació com a mecanisme de protecció pels éssers humans. Això… què vol dir? Això significa que el dolor és necessari ja que la incapacitat congènita de sentir dolor és una patologia mèdica provocant que la persona s’enfronti a una gran multiplicitat de perills (cremades, trencament d’óssos, etc.) sense cap tipus d’informació que li arribi del seu cos. A més, el dolor inclou les següents característiques sobre la seva naturalesa. En primer lloc, no es pot mesurar objectivament amb cap aparell. Malgrat existeixen els instruments d’EVA del dolor, no hi ha cap instrument que pugui avaluar exactament la quantitat de dolor que una persona està sentint. Ja ho diu Dra. Jenny Moix (2006) en la primera línia del seu llibre Cara a Cara con tu dolor: “tan de bo s’inventés un aparell per mesurar el dolor amb exactitud, un termòmetre del dolor”. En segon lloc, el dolor és intern, doncs no és visible pels altres provocant major dificultats alhora d’explicar-lo, comprendre’l i fer-se entendre. En tercer lloc, la vivència del dolor està influenciada per factors socioculturals.

Què vol dir això? El dolor està vinculat amb la societat en que vivim. Malgrat els mecanismes del dolor són els mateixos, la seva intensitat difereix de persona a persona en funció de factors socioculturals. Per exemple, davant del mateix estímul de dolor, una persona del nord d’Europa afirmarà percebre una molèstia; en canvi, una persona de la zona del Mediterrani s’exclamarà d’un gran dolor. A partir d’un altre estudi realitzat per Melzack (antropòleg) i Wall (psicòleg), van descobrir que, si un test de shock s’aplica a un nepalès, és probable que necessiti més intensitat que un europeu en el dolor experimentat per arribar al mateix umbral de dolor. En un estudi posterior, l’actitud davant del dolor canviava significativament en funció de la cultura: davant el mateix estímul desagradable, els italians demanaven un calmant, els jueus s’interessaven en les implicacions del dolor i els americans natius es sotmetien en un estat de calma interior restant sols. Aquests estudis antropològics exposen diferències significatives entre el tipus de respostes que realitzen persones davant d’un mateix estímul dolorós en funció del context social i cultural.

Quan ens estem referint al dolor crònic, ens allunyen de la característica de la utilitat i necessitat del dolor agut i ens referim a una experiència sensorial i emocional desagradable. Considero que és rellevant ser conscient de la influència dels factors socioculturals en la vivència del dolor. Aquesta visió ens pot permetre entendre quina és l’actitud que la nostra cultura admet davant del dolor. Llavors, com es viu el dolor en la nostra cultura? Quines creences existeixen al voltant de la vivència del dolor? Algunes de les creences sobre el dolor són les següents: “El dolor és quelcom horrible”, “No puc fer res per disminuir el meu dolor”, “L’únic que puc sentir és alarmar-me i tenir por”, “El millor que es pot fer és estirar-se al llit” o “No serveix de res tenir dolor”. Aquestes són algunes de les creences que envolten la experiència de patir dolor des de la nostra infància. Llavors, si aprenem que una persona és impotent davant l’arribada del dolor, si apareix la sensació d’alarma davant del dolor, si només s’associa el dolor a la emoció de la por, si l’expressió d’un pare o una mare canvia en forma de crit quan el seu fill ha caigut del tobogan… quin pot ser el resultat quan el dolor forma part de la vida d’una persona? Un dels resultats és haver après a tenir una actitud passiva davant del dolor, és a dir, haver après que la persona que pateix dolor es converteix en una víctima creient-se incapaç de tenir recursos ni eines per fer-lo front. Aquesta posició per part de la persona malalta té unes conseqüències. Una d’elles són les expectatives versus la figura del metge. Cal reconèixer que la nostra cultura ha idealitzat la figura del metge afavorint una actitud passiva davant del dolor per part del malalt. El tipus de comunicació que s’estableix entre el metge i el malalt es pot explicar a través d’un joc psicològic anomenat Triangle Dramàtic de Stephen Karpman (1972). Aquest joc pertany a un paradigma teòric anomenat Anàlisi Transaccional que estudia les transaccions entre dues persones observant la seva manera de pensar, sentir i actuar. Proporciona eines útils, pràctiques i valuoses per aprendre a sentir-se bé. En aquest joc psicològic, hi ha tres rols que es reparteixen entre només dues persones: salvador, perseguidor i víctima. El rol de Salvador es caracteritza per una persona que necessita que el necessitin. Menysprea les seves pròpies necessitats, així com les capacitats i el poder dels demés. Sobrevalora les necessitats dels demés, així com les seves capacitats i el seu poder. Aquest rol es podria identificar amb la figura del metge, encara que hi ha moltes persones amb dolor que s’identifiquen amb el rol de salvador obligant-les a no poder-se ocupar de les pròpies necessitats. El rol de víctima es caracteritza per la necessitat d’humiliació o que li donin atencions i cures. Menysprea les seves capacitats i el seu poder, així com les necessitats dels demés; en canvi, sobrevalora les capacitats i el poder dels demés, així com les seves necessitats. En aquest rol, es pot identificar la persona que pateix dolor esperant que el metge atengui les molèsties i limitacions ocasionades pel dolor. El tercer rol del triangle dramàtic pertany al Perseguidor. Aquest necessita que li tinguin por. Menysprea les necessitats, capacitats i el poder dels demés. Sobrevalora les seves pròpies necessitats, capacitats i poder. És la conseqüència inevitable dels rols de Salvador i Víctima. En aquest tipus d’interacció on apareix el rol del Perseguidor, el metge es pot sentir víctima quan no pot fer més del que se li demana. Per tant, el metge es pot sentir perseguit per no satisfer les expectatives dipositades en la seva tasca professional. De totes maneres, això és fàcil que succeeixi ja que el sistema sanitari actual destina un temps molt limitat a la persona malalta que dificulta un rol adequat com a metge. Llavors, quan la interacció entre dues persones està basada en aquest joc psicològic, això significa que no hi ha cap persona que s’estigui comunicant des de l’Estat Adult. I…? L’Estat Adult és la part conscient d’una persona que li permet prendre decisions d’una manera responsable, reflexionar sobre el que li succeeix, saber el que necessita per estar bé,… en definitiva, és la part de tota persona que li permet responsabilitzar-se del seu dolor i de la seva pròpia salut. Responsabilitzar-se no significa renunciar a l’ajuda adequada, doncs això no vol dir que no necessiti cap tractament mèdic o que no pugui manifestar verbalment el seu dolor. És necessària la interdependència amb el que ens envolta evitant qualsevol relació de dependència que pugui afavorir una actitud passiva davant del dolor.

Daniel Borrell Giró
Psicòleg col·legiat núm. 12.866
http://www.blocquantum.com/

Read Full Post »

NO VAIG A PASSEJAR MAI…

Aquest ha estat el pensament que l’Andreu ha tingut quan una amiga seva li explicava que havia anat a passejar el diumenge perquè feia un dia radiant. I tu, per què no vas a passejar mai?, li va preguntar la Marta. L’Andreu explica que, en els últims mesos, li costa dormir a la nit, té més mal de cap del que és habitual i discuteix sovint amb la seva parella. No sé què em passa i estic preocupat perquè no sé què haig de fer, li confessa l’Andreu. La Marta li informa de la seva sospita: crec que tens estrès.

Patir ansietat, depressió, diabetis, insomni o trastorns d’atenció són indicadors que hi ha un estat d’alerta activat que s’està sostenint en el temps. Si tens algun d’aquests símptomes, és probable que t’estigui passant el mateix que a l’Andreu. De totes maneres, què és l’estrès? Malgrat estiguem acostumats a associar el concepte d’estrès en termes negatius, estem parlant d’una resposta natural i necessària que ens ajuda a sobreviure. Quan les conseqüències són positives, s’anomena eutrès; en canvi, quan són negatives, estem parlant de distrès. Percepcions d’amenaça, estímuls ambientals perjudicials, situacions que forcen a processar informació ràpidament o la pressió de grup són factors estressants que desestabilitza l’equilibri de l’organisme. Quan aquests factors es donen en excés, es produeix una sobrecàrrega de tensió que es veu reflexat a l’organisme i en l’aparició de malalties. L’estrès o síndrome general d’apatació (Selye, 1950) inclou el conjunt de símptomes psicofisiològics i que implica tres estats:

  • Alarma de reacció: detecció de l’estímul o factor estressant
  • Adaptació: recerca d’estratègies per fer front a l’estímul
  • Esgotament: les defenses de l’organisme començen a disminuir

Un estudi de la Universitat de Califòrnia va demostrar que un estrès fort durant un curt període de temps, per exemple, l’espera prèvia a la cirurgia d’un ésser estimat, és suficient per destruir connexions entre neurones en zones específiques del cervell. Si ens allunyem de l’estrès agut, l’estrès crònic comporta la disminució del tamany de la zona cerebral responsable de la memòria i, fins i tot, mort neuronal. Aquestes greus conseqüències demostren la necessitat de buscar estratègies i recursos saludables per fer front a l’estrès.

 El pensament positiu, la gestió del temps, el sentiment d’autoeficàcia i la capacitat per posar límits són habilitats que permeten tenir una millorar qualitat de vida física, psicològica i social. Per aquest motiu, a Espai de Psicoteràpia Quantum estem desenvolupant totes aquelles estratègies que converteixen a la persona més resistent davant l’estrès:

  • Gestió el temps
  • Optimisme i pensament positiu
  • Recerca del sentit de la vida
  • Establiment de prioritats
  • Assertivitat
  • Autoestima
  • Coherència
  • Tècniques de relaxació
  • Mindfulness

Després de la conversa que ha tingut amb la Marta, l’Andreu ha estat reflexionant i s’ha reconegut a si mateix que té un problema de salut del que no sap ensortir-se’n. Diuen que reconèixer un problema és el primer pas per la solució, ha pensat. Per això, ha decidit demanar ajuda psicològica per poder viure la vida que sempre ha volgut viure i, a més, ha decidit sortir mitja hora abans de la feina per anar a passejar per primera vegada després de molt temps pel casc antic de la ciutat. Quan pren aquesta decisió, se’n adona que està somrient.

Daniel Borrell Giró

Psicòleg Col. 12.866

http://www.blocquantum.com

Read Full Post »

Et tanques en una closca tot “menjan-te el coco”? Fas veure que no passa res, surts i et relaciones més que mai tot procurant fugir dels teus sentiments? Tich Nhat Hanh, en les seves belles paraules de la seva obra El Verdadero Amor. Prácticas para renovar el corazón ens proposa no fugir del nostre sofriment, sigui ràbia, por, gelos, tristesa… Ens explica la vital importància de cultivar la plena consciència, l’estar present, atent. “Si ets capaç de mantenir la plena consciència durant cinc o deu minuts, et sentiràs millor desseguida” Compara això amb el que fa una mare quan sent plorar el seu fill nadó. S’aixeca i va desseguida a atendre’l, l’abraça, li dóna tota la seva tendresa, i desseguida el petit es calma. La mare te la saviesa de saber ràpidament què li passa al seu fill. Quan comprèn què li passa ho pot transformar. Igualment nosaltres podem fer de mares del nostre sofriment. Quan sentis la ira o la tristesa dins teu respira, posa tota la teva plena consciència, diga’t “tranquil·la, tristesa, respira, m’estic ocupant de tu”. És un mètode infalible si realment estàs plenament conscient i amorós amb tu mateix. La comprensió junt a la pròpia sabiesa interna (que tots tenim) alleuja el sofriment que experimentes.

No hem de boicotejar ni contenir les nostres emocions, ni tampoc recrearnos-hi tot donant tombs a la mateixa idea, fent així més gran el patiment.  Al contrari, hem d’obrir les portes per a que el sofriment trobi la sortida. Sovint ens fa por afrontar-nos amb el nostre sofriment, però no cal ja que la nostra energia de la plena consciència pot ocupar-se’n. Com ens diu el mestre Tich Nhat Hanh “Si practiquem l’energia de la plena consciència cada dia, tindrem la suficient com per ocupar-nos del nostre sofriment. I cada vegada que aquest es manifesti podrem donar-li la benvinguda. Estarem realment presents per a ocupar-nos d’ell”.

Així, quan ens ho estem passant malament per una raó o altra, tot dirigint-nos al nostre nen o nena interns podem dir-nos: “Estic present per tu estimada, estimat, estic present per tu”.

Marta Forn

Unitat de Cures Intensives d’Amor i Pau

Read Full Post »

Older Posts »