LA XARXA, LA XARXA

L’aigua tendeix a expandir-se. Tots tenim exemples de aquesta tendència de l’aigua a fer-ho. Les neurones també tendeixen a expandir-se. Tendeixen a connectar-se amb altres neurones.. I les persones igual que l’aigua i les neurones també tendeixen a connectar-se més i més.(….)

Per això les aigües estancades perden les seves propietats saludables. Per això les persones aïllades no milloren . Per això la Xarxa Social Facebook té tants membres.(…). L’expansió, quina tendència, quantes coses explica. Quants trastorns genera la quietud, l’estancament, l’aïllament, … Quants!. (…).

He de dir-vos que els fets que m’han portat a aquesta reflexió són aquests: 1) L’article escrit per la Psicòloga Victoria Fernández , en el qual compara la unió entre dues neurones, amb la interacció entre dues persones. La unió enforteix a les neurones, la unió enforteix a les persones, afirma. 2) La pel·lícula de David Fincher, en la qual ens parla de la creació i ràpid creixement de la Xarxa Social esmentada anteriorment.

Martín Martínez, psicòleg

Read Full Post »

LA FORÇA DEL QUE PENSEM

Psicoteràpia i neurociències

Tercer escrit  : La força del que pensem

En els escrits anteriors parlàvem de les relacions recíproques entre les neurones i les sinapsis, de com les neurones es connecten entre si a través de les sinapsis, i de com són aquestes les que dónen a la neurona la seva específica funció en l’immensa xarxa de neurones. En aquest escrit veurem la mateixa relació entre nosaltres i el que pensem: per una banda nosaltres generem els nostres pensaments, per l’altre, aquests influeixen en nosaltres, ens modifiquen. És a dir, el que ara pensem influeix i molt en com estem ara i com serem demà.

Pensem a una velocitat extraordinària i en el nostre discurs intern apareixen pensament de tot tipus: desitjos, observacions, consells, judicis, valoracions, descripcions,… ho fem sempre, igual que respirem, ja sigui de forma espontània o proposant-nos una forma determinada.  Ara bé, el nostre cervell no només és el generador d’aquests pensaments sinó que a l’hora és el receptor dels mateixos, i com a tal, produeix unes respostes que afecten al nostre estat general. Fem la prova?  Fes un parell de respiracions i imagina’t que estàs davant d’una flor que t’agrada molt. Recrea’t en els seus colors, en la seva olor, en la suavitat dels seus pètals, ….  Quan ja estiguis, fixa’t en tu, en com estàs a nivell postural, a nivell de sensacions físiques, en el què sents, i en el què penses. Segurament aquesta imatge t’ha produït sensacions, emocions i pensaments agradables i et sents tranquil.

I què és el que passaria si pensessis “jo no ser fer res ben fet” o qualsevol altre frase de desqualificació en vers tu? Només per llegir la proposta, ja hi has pensat i segurament ja pots identificar el tipus d’estat intern que això et generaria:  tensió, malestar, un nus a l’estómac, bloqueig mental, inseguretat, impotència o ràbia… tendint a una resposta d’immobilitat i/o fugida. I clar, amb aquest estat d’ànim, més difícil serà aconseguir fer les coses bé, i per tant, es confirmarà el pensament inicial.

Tal com has pogut observar en tu mateix/a, les sensacions corporals es modifiquen, la musculatura es relaxa o es tensa, els òrgans funcionen amb facilitat o es retrauen, el cos s’estira o s’encongeix, la nostra postura és ferma i oberta o és tancada i amb ganes de fugir. Tot això és conseqüència dels canvis en el sistema endocrí que afecten als sistemes respiratori, muscular, digestiu i altres. També els pensaments afecten al sistema immunològic, és a dir, a la nostra capacitat de defensa davant de virus i bactèries. I a la vegada hi ha una modificació en la secreció de neurotransmissors, substàncies químiques necessàries per fer les sinapsis. Els pensaments catastrofistes augmenten la presència  de neurotransmissors relacionats amb la por mentre que els pensaments agradables augmenten els neurotransmissors associats amb el plaer, la creativitat i el desig d’afrontar reptes. I això fa que les nostres capacitats cognitives quedin afectades. Mentre que els primers dificulten l’atenció, el raonament i la memòria, els segons potencien i milloren els aprenentatges (Forés Ligioz, 2009). Per tant, en funció dels nostres pensaments ja no som els mateixos, i tampoc disposem de les mateixes capacitats.

Si aquestes propostes de pensament en un moment puntual han tingut aquesta capacitat per canviar el teu estat general, quina serà la capacitat del nostre flux de pensaments que generem al llarg del dia i dia enrere dia?  Doncs molt alta. Evidentment el que pensem no és escollit de forma arbitraria, sinó que mes aviat és fruit del que hem viscut al llarg de la nostra vida, del que hem experimentat i après. Per tant, ja tenim uns pensaments que estan més presents que d’altres en el nostre món intern. Per altre banda hi ha l’influencia de l’entorn. En un moment de crisi com la vivim, els pensaments i sentiments de frustració, impotència i  por creixen i es  multipliquen. En conclusió, la nostra capacitat per canviar el que pensem és limitada.

I si bé és cert que és difícil canviar el que pensem, també és cert  que, en tant que éssers humans conscients, sempre disposem d’una petita franja en la que podem decidir, en la que ens podem definir. Quan més cultivada estigui, més fruits donarà i més presents serem. Per això, fer-ho és més aviat un treball continuo, que requereix intenció, paciència i persistència, que suposa apostar per la confiança en l’esdevenir humà.  I clar, la psicoteràpia és una eina més per abordar les dificultats i trampes que es trobem al llarg d’aquest viatge.

Així doncs, de nou, aquest escrit ens anima a jugar amb les nostres neurones, a sentir-nos promovent noves interaccions, a endinsar-nos més enllà dels nostres pensaments corrosius i rovellats, cercant més i millors pensaments, capaços de fer-nos més conscients de qui som, més capaços de generar allò que valorem per nosaltres i pels altres i finalment capaços d’aprofitar al màxim aquesta bellíssima  vida que tenim.

Victòria Fernández Puig, psicòloga i psicoterapeuta

Forés, A. y Ligioz, M (2009) Descubrir la neurodidàctica Aprender desde, en y para la vida. Barcelona: Ed. UOC

Read Full Post »

DEIXANT ENRERE LA DETERMINACIÓ GENÈTICA

Segon escrit de la secció “Psicoteràpia i neurociències”.

Fins fa uns anys moltes de les discussions en relació a l’origen de les nostres formes de sentir, de viure i de fer es centraven en torn a la determinació que venia donada pels gens. Malgrat l’evidència de la influència de l’entorn, semblava que les observacions científiques només donaven explicació a la determinació genètica. Bé, ara ja es poden estudiar els mecanismes pels quals les experiències, les relacions, l’entorn, el menjar,  son capaços de modificar les accions dels gens.  Aquests estudis es desenvolupen dins de l’epigenètica, és a dir, “per sobre de” la genètica[1].

Sabem que els gens es troben al llarg de la cadena de l’ADN, molècula de doble hèlice molt estable, que junt amb les Histones i altres proteïnes formen els cromosomes.  El gen és un segment d’ADN que porta la seqüència necessària per a la síntesi d’ARN i de proteïnes en cada cèl·lula. Aquesta informació inclou la identificació de les funcions i l’estructura de la cèl·lula. Per aquesta raó semblava que els gens determinàvem la nostra constitució particular, les nostres característiques físiques i també psíquiques, donat que també es troben a les neurones i a les glies, principals cèl·lules responsables del sistema nerviós, i per tant, de com percebem, com pensem i com actuem.

Tanmateix, ara es coneix de l’existència de processos que modulen l’expressió dels gens en cada organisme segons les seves vivències. Un tipus d’aquests processos són les interaccions que succeeixen en les regions no codificadores del ADN, que suposen el 95% de tota la cadena molecular, i que fins ara eren considerades irrellevants. Els últims descobriments permeten afirmar que aquestes regions són les responsables de regular la forma de lectura del gen de partida, és a dir, una de les seves funcions és trencar la seqüència lineal dels gens, ajuntant fragments distants en diferents ordre de lectura, per la qual cosa es poden generar una multiplicitat de seqüències diferents a partir d’un mateix gen de partida. Una altre forma de influència diferent de la genètica ve donada per l’estructura de les histones,  proteïnes que cobreixen l’ADN i l’ARN. Aquestes proteïnes són decisives en  l’expressió d’un gen, és a dir, poden fer que un gen qualsevol es manifesti i estigui actiu o quedi sense expressar-se, per la qual cosa no serà utilitzat per codificar proteïnes. Per tant, les histones actuen com un patró d’activació dels gens, com un sistema de modulació i modificació del material genètic cel·lular.  El que s’està descobrint és que factors ambientals i/o psicològics poden produir modificacions químiques en les histones, és a dir, aquestes proteïnes poden variar en funció de diferents estímuls ambientals i produir-se un canvi en el patró d’activació dels gens. Els científics consideren probable que alguns factors ambientals actuals com la dieta i l’estrès tinguin aquest impacte.

I quin és l’interès d’aquest saber? En què pot influir aquest coneixement en les nostres vides? De fet, les dimensions dels fenòmens que s’han exposat és de 10  bilionèsimes parts d’un metre, ja que estem parlant a nivell molecular. Tot això manifesta la increïble complexitat del nostre organisme. Més coneixem, més ens mostra la natura l’alt nivell de complexitat que és capaç de gestionar, i més meravellats quedem davant de la seva extraordinària bellesa i sofisticació. Som sistemes molt complexos, i per tant, poc predicibles. La nostra complexitat es tradueix en un cert grau de llibertat. A partir de les noves descobertes, la creença en la determinació genètica ha quedat obsoleta.

Per altre banda, també es posa de manifest el fet de que és important tot el que ens passa i vivim, tot el que succeeix en nosaltres, tot el que pensem i desitgem, i també com ho vivim, com ho elaborem i com ho integrem. No ens cal esperar a conèixer quins processos estan implicats per entendre que som un tot, complex, en interacció, en relació amb els altres. Aprendre a escoltar-nos, a conèixer-nos, son elements imprescindible per afavorir processos de salut, no només individuals sinó també socials, per gaudir de la nostra complexitat i confiar en els nostres processos de vida.

 Fins la propera, en quatre setmanes, a “Psicoteràpia i neurociències”, de la mà.

 Victòria Fernández Puig

Psicòloga, psicoterapeuta i analista bioenergètic.

Baraka, espai terapèutic

---

[1] Diego Redolar ,  (2009) “El cerebro cambiante”  Barcelona.Ed. UOC

Read Full Post »

Psicoteràpia i neurociències

Aquest és el primer escrit de la secció Psicoteràpia i neurociències. En els darrers anys la tecnologia està permetent conèixer el cervell humà en funcionament, i també conèixer molt més sobre el desenvolupament del cervell en els primers anys de vida. Les noves troballes mostren la complexitat de les relacions entre els nivells biològics, psicològics i socials i posen de relleu l’existència d’una biologia que ens manté en relació en tant que espècie: l’espècie humana. Ja no podem pensar en un cervell aïllat: la interdependència és una realitat constant en les nostres existències. Això és el que defensa un dels autors que més ha estudiat els processos bi-psico-socials posats de manifest per les neurociències: Louis Cozolino (2006).

Si miren a nivell bioquímic, constatem que les neurones es connecten entre si a través de les sinapsis, petits espais plens de substàncies químiques que interactuen per facilitar la transmissió sinàptica. Ara bé, és la pròpia transmissió sinàptica la que permet sobreviure a la neurona, ja que l’estimula i l’enforteix. De fet, és la seqüència de sinapsis la que dona a la neurona la seva específica funció en l’immensa xarxa de neurones. Per tant, el pes del subjecte de l’acció recau tant en la neurona com en la sinapsis, en la transmissió.

Si voleu veure com es produeixen les transmissions sinàptiques, podeu buscar a TV3 a la carta, l’entrevista a Carlos Lois, en el programa Singulars (1-2-2010). En un moment donat, (10’80’’) apareixen unes imatges on es pot veure el moviment en temps real d’unes neurones, unes marcades genèticament en verd fluorescent, i d’altres marcades en vermell, mentre busquen establir noves sinapsis per tal de memoritzar un nou aprenentatge. Repetida i atzarosament s’endinsen més enllà d’elles, amb l’únic propòsit de cercar el màxim de punts d’intercanvi, el màxim de punts d’ancoratge de noves sinapsis. Sembla un moviment d’ones agitades, amb un anar i tornar ple de llampecs, llampecs que busquen establir nous punts de sinapsis amb altres neurones, un moviment espontani de gran bellesa.

Ara us proposo que ampliem la nostra mirada: de la relació entre dos neurones passem a observar la relació entre dos persones. El que succeeix és un procés semblant. En cada interacció amb una altre persona, el nostre cervell rep múltiples missatges que són traduïts en senyals electroquímiques en el nostre sistema nerviós i que desencadenen en nosaltres senyals de resposta: moviments, canvis en la respiració, gestos, paraules, .. Aquests són els elements transmissors de la sinapsis social. D’aquesta forma, al igual que les neurones, nosaltres ens sentim dins d’una xarxa social i busquem aquelles interaccions que ens permetin enfortir-nos i desenvolupar la nostra específica funció dins de la xarxa, és a dir, poder ser nosaltres mateixos i a l’hora formar part de la nostra xarxa social. És el que succeeix en una sessió de psicoteràpia, on integrem i relacionem vivències i guanyem cohesió i força davant dels avatars de les nostres vides.

Per últim, apuntar al fet de que aquest text no deixar de ser, ell mateix, com el moviment de les neurones, buscant punts de contacte amb paraules d’altres.

Fins la propera, en quatre setmanes, a Psicoteràpia i neurociències, de la mà.

Victòria Fernández Puig
Psicòloga
Centre Baraka

Read Full Post »