NO TINGUIS POR

En la pel·lícula de Montxo Armendàriz “No tengas miedo”, veus una noia que pateix abusos sexuals, confosa en la infància i espantada i desmparada en l’adolescència. Veus també un pare aparentment intatxable i encantador, que adora la seva filla, però ho fa, incomprensiblement sense límits. Veus també una mare que sembla ignorar el que passa, més preocupada per la seva vida, que pels patiments de la filla. (…)

La pel·licula ens diu poc, i ens ensenya també poc, però ens insinua molt. És a dir, la pel·licula t’ensenya poc, però, tu intueixes molt. La pel·licula evita allò més taquiller: la violència física i les escenes sexuals. I ens mostra la desolació, el desempar!. I l’esforç de la victima per superar la confusió, la soledat i el sentiment de culpabilitat.

La pel·licula i el seu director, ens fan pensar que, en part, el món és així: Els límits es difuminen i ens importen poc.  El triomf personal ens importa molt.

Martín Martínez Martínez

Read Full Post »

L’INTERÈS SUPERIOR DEL MENOR

Encara que ens pugui resultar sorprenent, la idea que els nens i nenes són persones de ple dret que han de ser protegits i el desenvolupament dels quals ha de ser degudament promocionat és una idea molt recent en la nostra cultura. No és fins a l’època moderna que es comença a desenvolupar aquesta concepció de la infància per la qual els infants, que ja no són propietat dels pares sinó subjectes de dret, han de ser protegits per l’estat.

A pesar que la Declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà data de 1789, no és fins a 1959 que es redacta la Declaració dels Drets del Nen, que seria ratificada trenta anys més tard per la Convenció dels Drets del Nen de l’ONU. Aquests principis, que van ser desenvolupats per la filosofia, l’educació o la pedagogia, i que representaven un canvi de mentalitat social, es van traduir per tant en un canvi jurídic pel qual la legalitat dels estats regulaven la protecció infantil i la promoció del seu benestar.

El nostre país no és aliè a aquests canvis i en el s.XX, recollint el valor intrínsec de la infància, introdueix el principi del “interès superior del menor”. El principi assenyala el valor del benefici del menor com a superior a altres interessos que poguessin concórrer en qualsevol situació, i serveix de guia per a la presa de decisions administratives i jurídiques. No obstant això, ens queda molt camí per ser capaços de destriar en tot moment i amb claredat quin és el benefici del nen, ja que els diferents adults que prenen decisions sobre els nens (pares, jutges, tècnics de serveis socials, professors, metges…) solen tenir idees diferents de què és el més convenient per a un nen.

Com a exemple del llarg camí que ens queda, esmentar el cas de l’acolliment familiar. Existeix el consens que l’acolliment familiar, nascut al nostre país amb la llei de 1987, és la mesura de protecció més beneficiosa per als infants ja que la comunitat científica convé a assenyalar l’àmbit de la família com el marc més adequat per al correcte desenvolupament dels infants.

Si l’acolliment familiar és la mesura més beneficiosa per als nens i nenes, seguint el principi del superior interès del menor, hauria de ser aquesta mesura la més estesa pel sistema de protecció. Malgrat això es comprova que és la menys freqüent, en contraposició a la mesura d’acolliment institucional.

Com a conclusió, afegir que, si be les nostres lleis s’han inspirat en principis de valor i cura de la infància, encara tenim un llarg camí fins que el sistema de protecció de menors en particular i la societat en el seu conjunt en el general arribin a donar completa satisfacció a aquests principis i realment es s’actüi buscant abans de res l’interès superior del menor.

José Manuel Lopera Lopera, psicòleg i terapeuta familiar

Read Full Post »