En la pel·lícula de Montxo Armendàriz “No tengas miedo”, veus una noia que pateix abusos sexuals, confosa en la infància i espantada i desmparada en l’adolescència. Veus també un pare aparentment intatxable i encantador, que adora la seva filla, però ho fa, incomprensiblement sense límits. Veus també una mare que sembla ignorar el que passa, més preocupada per la seva vida, que pels patiments de la filla. (…)
La pel·licula ens diu poc, i ens ensenya també poc, però ens insinua molt. És a dir, la pel·licula t’ensenya poc, però, tu intueixes molt. La pel·licula evita allò més taquiller: la violència física i les escenes sexuals. I ens mostra la desolació, el desempar!. I l’esforç de la victima per superar la confusió, la soledat i el sentiment de culpabilitat.
La pel·licula i el seu director, ens fan pensar que, en part, el món és així: Els límits es difuminen i ens importen poc. El triomf personal ens importa molt.
Martín Martínez Martínez
copdema.wordpress.com 
Deixa un comentari