Aquesta és una d’aquelles històries que m’han sacsejat per dins i per fora i, per aquest motiu, vaig decidir parlar-ne en un grup de psicoteràpia amb persones afectades de dolor crònic fa uns mesos. És el cas d’una dona nord-americana de 60 anys amb ceguesa congènita, paràlisi cerebral i unes mans completament inútils que vaig llegir en el llibre L’home que va confondre la seva dona amb un barret (1985) escrit pel neuròleg londinenc Oliver Sacks.
La dona de la que estic parlant es diu Madeleine J. Malgrat aquestes limitacions físiques i neurològiques, és una persona totalment activa, intel·ligent i una cultura excepcional. De totes maneres, descriu les seves mans “com uns grumolls de pasta, no serveixen per a res… ni tan sols les sento com una part de mi”. No era capaç de reconèixer ni identificar res ni tampoc les explorava. Les seves mans eren espasmòdiques i atetòtiques, però la seva capacitat sensorial estava intacta. La opinió de Sacks fou que semblaven que tenien el potencial per ser perfectament normals, i en canvi no ho eren. Es va preguntar si podia haver estat conseqüència de no haver estat utilitzades. Com que és una persona cega i ha estat protegida, potser no ha tingut la necessitat de fer-les servir? Si aquesta possibilitat fos certa, podria aprendre als seixanta anys el que no havia après durant les primeres setmanes de vida?
A partir d’aquestes preguntes, el neuròleg es va començar a plantejar quin podria ser el primer pas per aconseguir un primer moviment o impuls. Els hi va suggerir a les infermeres de la planta que, quan li deixessin el menjar en la safata, ho fessin una mica lluny del seu abast. I… què va passar? Un bon dia va passar el que no havia passat mai: impulsada per la gana, Madeleine va allargar el braç, va palpar, va trobar una rosca de pa i se la va portar a la boca. Fou la primera vegada que va utilitzar les seves mans, el seu primer acte manual després de seixanta anys. Després d’aquest primer acte, va progressar ràpidament allargant la mà per explorar la resta del món. Aquest tipus de reconeixement li acompanyava d’un plaer intens i una sensació de descobriment i bellesa fins al punt de sentir el desig de reproduir-ho. Va demanar fang per esculpir i a modelar objectes i figures. Les seves mans es van omplir de vida. Van deixar de ser les mans d’una dona cega per convertir-se en una artista cega amb un gran esperit reflexiu i creatiu.
La història de Madeleine està protagonitzada per la superació i resiliència! Hauries pensat que aquesta història tindria aquest final? Les mans de Madeleine són el símbol de la possibiliat d’evolució, canvi i superació dels éssers humans. De totes maneres, hi ha un requisit previ: la necessitat. El canvi exigeix la existència de la necessitat. Fins que Madeleine no va tenir la necessitat d’utilitzar les seves mans, va creure que eren uns grumolls de pasta que no servien de res… afortunadament, va deixar de tenir aquesta creença.
.png)
Psicòleg col. núm. 12.866
copdema.wordpress.com 
Quina historia mes bonica.
Estic totalment d’acord, “El canvi exigeix la existència de la necessitat”. Tenim la glàndula pineal que en el ioga s’anomena el tercer ull. Com Madeleine des de que va néixer amb les seves mans a tots nosaltres ens passa el mateix amb aquesta glàndula,som desconeixedors de les possibilitats que tenim com humans i per ignorància o ocultisme se’ns aparta de la possibilitat de conèixer tot el potencial que com a humans som. Fa falta una necessitat per anar en busca d’allò que s’anomena ” la verdadera felicitat” i el dolor ens crea aquesta necessitat. He llegit i vist en pròpia carn que el meu gran mestre a sigut el dolor. Com ve es diu en el text “impulsada per la gana, Madeleine va allargar el braç”, la gana es una forma de dolor, de supervivència. Això fa fer possible el “miracle”. En el meu cas he anat traient pols a aquesta glàndula amb tècniques de Ioga i meditació i el resultat es una forma de veure la Vida. Les coses no canvien, les persones son les mateixes, els problemes el mateixos…, però si la perspectiva amb que els miro, es clar ara tinc tres ulls per veure-hi, jejeje. Bromes apart tenim la possibilitat transcendir la etapa com a humans i passar a una nova realitat, no mes cal que creem la necessitat i el demés vindrà sol.
Els hi va suggerir a les infermeres de la planta que, quan li deixessin el menjar en la safata, ho fessin una mica lluny del seu abast.
La necessitat , l’origen de l’evolució..
Aquest és el principi de l’evolució.. Tenint això en compte en les nostres interaccions, tindrem un paper més actiu en l’evolució general..
Hi ha aportacions bones, i bones i útilis!. Aquesta és bona!..