LA FORÇA DEL QUE PENSEM

Psicoteràpia i neurociències

Tercer escrit  : La força del que pensem

En els escrits anteriors parlàvem de les relacions recíproques entre les neurones i les sinapsis, de com les neurones es connecten entre si a través de les sinapsis, i de com són aquestes les que dónen a la neurona la seva específica funció en l’immensa xarxa de neurones. En aquest escrit veurem la mateixa relació entre nosaltres i el que pensem: per una banda nosaltres generem els nostres pensaments, per l’altre, aquests influeixen en nosaltres, ens modifiquen. És a dir, el que ara pensem influeix i molt en com estem ara i com serem demà.

Pensem a una velocitat extraordinària i en el nostre discurs intern apareixen pensament de tot tipus: desitjos, observacions, consells, judicis, valoracions, descripcions,… ho fem sempre, igual que respirem, ja sigui de forma espontània o proposant-nos una forma determinada.  Ara bé, el nostre cervell no només és el generador d’aquests pensaments sinó que a l’hora és el receptor dels mateixos, i com a tal, produeix unes respostes que afecten al nostre estat general. Fem la prova?  Fes un parell de respiracions i imagina’t que estàs davant d’una flor que t’agrada molt. Recrea’t en els seus colors, en la seva olor, en la suavitat dels seus pètals, ….  Quan ja estiguis, fixa’t en tu, en com estàs a nivell postural, a nivell de sensacions físiques, en el què sents, i en el què penses. Segurament aquesta imatge t’ha produït sensacions, emocions i pensaments agradables i et sents tranquil.

I què és el que passaria si pensessis “jo no ser fer res ben fet” o qualsevol altre frase de desqualificació en vers tu? Només per llegir la proposta, ja hi has pensat i segurament ja pots identificar el tipus d’estat intern que això et generaria:  tensió, malestar, un nus a l’estómac, bloqueig mental, inseguretat, impotència o ràbia… tendint a una resposta d’immobilitat i/o fugida. I clar, amb aquest estat d’ànim, més difícil serà aconseguir fer les coses bé, i per tant, es confirmarà el pensament inicial.

Tal com has pogut observar en tu mateix/a, les sensacions corporals es modifiquen, la musculatura es relaxa o es tensa, els òrgans funcionen amb facilitat o es retrauen, el cos s’estira o s’encongeix, la nostra postura és ferma i oberta o és tancada i amb ganes de fugir. Tot això és conseqüència dels canvis en el sistema endocrí que afecten als sistemes respiratori, muscular, digestiu i altres. També els pensaments afecten al sistema immunològic, és a dir, a la nostra capacitat de defensa davant de virus i bactèries. I a la vegada hi ha una modificació en la secreció de neurotransmissors, substàncies químiques necessàries per fer les sinapsis. Els pensaments catastrofistes augmenten la presència  de neurotransmissors relacionats amb la por mentre que els pensaments agradables augmenten els neurotransmissors associats amb el plaer, la creativitat i el desig d’afrontar reptes. I això fa que les nostres capacitats cognitives quedin afectades. Mentre que els primers dificulten l’atenció, el raonament i la memòria, els segons potencien i milloren els aprenentatges (Forés Ligioz, 2009). Per tant, en funció dels nostres pensaments ja no som els mateixos, i tampoc disposem de les mateixes capacitats.

Si aquestes propostes de pensament en un moment puntual han tingut aquesta capacitat per canviar el teu estat general, quina serà la capacitat del nostre flux de pensaments que generem al llarg del dia i dia enrere dia?  Doncs molt alta. Evidentment el que pensem no és escollit de forma arbitraria, sinó que mes aviat és fruit del que hem viscut al llarg de la nostra vida, del que hem experimentat i après. Per tant, ja tenim uns pensaments que estan més presents que d’altres en el nostre món intern. Per altre banda hi ha l’influencia de l’entorn. En un moment de crisi com la vivim, els pensaments i sentiments de frustració, impotència i  por creixen i es  multipliquen. En conclusió, la nostra capacitat per canviar el que pensem és limitada.

I si bé és cert que és difícil canviar el que pensem, també és cert  que, en tant que éssers humans conscients, sempre disposem d’una petita franja en la que podem decidir, en la que ens podem definir. Quan més cultivada estigui, més fruits donarà i més presents serem. Per això, fer-ho és més aviat un treball continuo, que requereix intenció, paciència i persistència, que suposa apostar per la confiança en l’esdevenir humà.  I clar, la psicoteràpia és una eina més per abordar les dificultats i trampes que es trobem al llarg d’aquest viatge.

Així doncs, de nou, aquest escrit ens anima a jugar amb les nostres neurones, a sentir-nos promovent noves interaccions, a endinsar-nos més enllà dels nostres pensaments corrosius i rovellats, cercant més i millors pensaments, capaços de fer-nos més conscients de qui som, més capaços de generar allò que valorem per nosaltres i pels altres i finalment capaços d’aprofitar al màxim aquesta bellíssima  vida que tenim.

Victòria Fernández Puig, psicòloga i psicoterapeuta

Forés, A. y Ligioz, M (2009) Descubrir la neurodidàctica Aprender desde, en y para la vida. Barcelona: Ed. UOC