Conversa entre dues amigues:
Marina: “ Quin estrès. Avui he d’entregar les sol·licituds per presentar-me a una oferta de feina. Després de sortir de l’Ajuntament, he d’anar a fer la gran compra perquè dissabte tinc dinar familiar a casa”.
Júlia: “Ahhh, jo estic emocionada, també vull anar a presentar el meu Currículum a una feina que té molt bona pinta. Després vull començar a organitzar els preparatius pel meu aniversari. Aquest dissabte vull fer un sopar i m’agradaria decorar la casa amb fotos divertides dels amics, globus i alguna sorpresa”.
Aquest diàleg no representa el joc de les 7 diferències, però és cert que podem contrastar els comentaris de la Marina amb els de la Júlia. Des de la Gestalt, diríem que la part de la Marina que porta la veu cantant és el seu “Perro de arriba”. En canvi, el discurs de la Júlia prové del ““Perro de abajo””. Resumint de manera directa i clara, el “Perro de arriba” representa el nostre estat del “deure, l’haver de”. Per altra banda, el “Perro de abajo”, significa el nostre estat del “plaer, el voler, desitjar i necessitar”. Si ho comparem amb els Estats del Jo propis de l’Anàlisi transaccional, el “Perro de arriba” seria l’equivalent a l’Estat Pare (normes, valors) i el “Perro de abajo”, comparable amb l’Estat Nen (emocions, desitjos, recerca de plaer).
Si parem atenció als diàlegs que tindrem en el dia d’avui amb els companys de feina, amb els familiars o amb els amics que veiem per fer un mos, ens adonarem del verb que predomina més en el nostre vocabulari. Potser esgotem el verb “Haver”, o potser ens sorprenem parlant des del “voler”.
A la nostra societat, sembla que el verb que va al davant és el referent a “He de” i un pas enrere trobem “Vull”. Potser el verb “Vull” cedeix el primer lloc a “He de” per cortesia, tot i que tinc la impressió que els verbs que denoten deures i mandats tenen més força i reconeixement social que els verbs que descriuen necessitats i recerques de plaer.
El plaer pot esperar!!! El plaer pot esperar??
La urgència, les presses, els valors, les morals, i ser políticament correcte són les excuses per les quals nosaltres atenem primer els verbs imperatius. En conseqüència, el gaudir d’un passeig, desitjar un pastís, necessitar un massatge… són luxes del que hom pot prescindir. O això ens volen fer creure. Aquells que ens ho volen fer creure som cadascú de nosaltres.
Us puc posar un exemple personal on surten a escena els meus 2 gossos. Com a col·laboradora del bloc tinc el compromís d’escriure un article mensual. Us puc garantir que la decisió inicial de col·laborar en “Uncopdemà” va sorgir des del meu “Perro de abajo”. M’agrada expressar-me i aprofundir sobre el món de les relacions humanes. Ara bé, formar part del grup de redactors del bloc respon també a la presència del meu “Perro de arriba”. Aquest em recorda, quan s’apropa la data, que m’he de seure davant la pantalla i començar a escriure. El “Perro de arriba” acostuma a ser insistent, fa el paper de pare/mare. Fa tres dies que m’ho recorda! Aquest últims dies, es va posar en primer plànol el meu “Perro de abajo”. Per això, vaig decidir enllestir altres qüestions que necessitava resoldre per a la meva tranquil·litat. Avui, puc dir que he respectat el meu “Perro de abajo” i des de la tranquil·litat puc començar a escriure. D’aquesta manera, l’experiència d’escriure avui un nou article, és fruit d’escoltar els dos gossos i procurar la combinació on cap d’ells surti perjudicat. He pogut fer el que vull i el que dec… I he arribat a temps a tots llocs!!! He atès als dos gossos!!
Com ho he aconseguit? he escoltat la meva necessitat, he mirat l’agenda, i m’he organitzat. D’aquesta manera les tasques cobren més sentit. Jo em sento millor i amb més energia pel que pugui venir… Si per norma general començo el dia pel més costós, quan disposi de temps lliure per invertir-lo en allò que em proporciona plaer, no em quedaran forces suficients per a gaudir-ho.
Potser és més sa anar equilibrant la balança del Voler i l’Haver i enllestir les tasques de manera que les piles de l’energia positiva es vagin renovant contínuament. Com ho veieu vosaltres?
Laura Rucio, psicòloga i terapeuta gestalt
copdema.wordpress.com 
Crec que és important diagnosticar cap a quin costat de la balança cada persona tendeix a escolar més: l’hauria o vull. Això dona peu a pensar que és necessari escoltar l’altra part de la balança per equilibrar aquest desequilibri que hi pot existir.
M’ha agradat que ho hagis relacionat amb els estats del jo de l’Anàlisi Transaccional.
Laura, interessant, he gaudit llegint el teu article, i mentre ho feia m’he sentit dominat pel meu “Perro de abajo”..
Després de llegir-lo he pensat el següent: Considerant que disfrutant, millora la nostra salut, ens hauriem de deixar dominar més pel nostre “perro de abajo”..