Aquest és el primer escrit de la secció Psicoteràpia i neurociències. En els darrers anys la tecnologia està permetent conèixer el cervell humà en funcionament, i també conèixer molt més sobre el desenvolupament del cervell en els primers anys de vida. Les noves troballes mostren la complexitat de les relacions entre els nivells biològics, psicològics i socials i posen de relleu l’existència d’una biologia que ens manté en relació en tant que espècie: l’espècie humana. Ja no podem pensar en un cervell aïllat: la interdependència és una realitat constant en les nostres existències. Això és el que defensa un dels autors que més ha estudiat els processos bi-psico-socials posats de manifest per les neurociències: Louis Cozolino (2006).
Si miren a nivell bioquímic, constatem que les neurones es connecten entre si a través de les sinapsis, petits espais plens de substàncies químiques que interactuen per facilitar la transmissió sinàptica. Ara bé, és la pròpia transmissió sinàptica la que permet sobreviure a la neurona, ja que l’estimula i l’enforteix. De fet, és la seqüència de sinapsis la que dona a la neurona la seva específica funció en l’immensa xarxa de neurones. Per tant, el pes del subjecte de l’acció recau tant en la neurona com en la sinapsis, en la transmissió.
Si voleu veure com es produeixen les transmissions sinàptiques, podeu buscar a TV3 a la carta, l’entrevista a Carlos Lois, en el programa Singulars (1-2-2010). En un moment donat, (10’80’’) apareixen unes imatges on es pot veure el moviment en temps real d’unes neurones, unes marcades genèticament en verd fluorescent, i d’altres marcades en vermell, mentre busquen establir noves sinapsis per tal de memoritzar un nou aprenentatge. Repetida i atzarosament s’endinsen més enllà d’elles, amb l’únic propòsit de cercar el màxim de punts d’intercanvi, el màxim de punts d’ancoratge de noves sinapsis. Sembla un moviment d’ones agitades, amb un anar i tornar ple de llampecs, llampecs que busquen establir nous punts de sinapsis amb altres neurones, un moviment espontani de gran bellesa.
Ara us proposo que ampliem la nostra mirada: de la relació entre dos neurones passem a observar la relació entre dos persones. El que succeeix és un procés semblant. En cada interacció amb una altre persona, el nostre cervell rep múltiples missatges que són traduïts en senyals electroquímiques en el nostre sistema nerviós i que desencadenen en nosaltres senyals de resposta: moviments, canvis en la respiració, gestos, paraules, .. Aquests són els elements transmissors de la sinapsis social. D’aquesta forma, al igual que les neurones, nosaltres ens sentim dins d’una xarxa social i busquem aquelles interaccions que ens permetin enfortir-nos i desenvolupar la nostra específica funció dins de la xarxa, és a dir, poder ser nosaltres mateixos i a l’hora formar part de la nostra xarxa social. És el que succeeix en una sessió de psicoteràpia, on integrem i relacionem vivències i guanyem cohesió i força davant dels avatars de les nostres vides.
Per últim, apuntar al fet de que aquest text no deixar de ser, ell mateix, com el moviment de les neurones, buscant punts de contacte amb paraules d’altres.
Fins la propera, en quatre setmanes, a Psicoteràpia i neurociències, de la mà.
Victòria Fernández Puig
Psicòloga
Centre Baraka
Victòria, bones les imarges, superinteressant la comparació:
– Les neurones busquen contactes. I això és bo!………………….
– Les persones busquen contactes. I això és bo i normal……….
– Les vivències han d’estar relacionades i això bo i necessari.. Moltes persones ho aconsegueixen en les sessions de psicoteràpia. (Connexió i cohesió, salut).. El teu article ens condueix a una conclusió maca…
Un bon tret de sortida per futures edicions d’un espai per connectar cervell, conducta, emocions i canvi.
Enhorabona, Victòria!