Em trobo en un moment de descans, m’estic adonant que poso l’atenció en mi mateixa, em deixo sentir. Estic oberta al que reben els meus cinc sentits. Estic deixant desfilar els pensaments que corren pel cap. Estic receptiva al meu món emocional. Me’n adono de l’esgotament físic, em pesen els peus, sento calentes les orelles, necessito una posició més còmoda, procuro canviar-la. Just ara em sento més relaxada. Sento tensió a l’estómac, faig unes quantes respiracions profundes. Ara millor. Me’n adono de l’agilitat dels meus pensaments, uns venen, altres marxen, els deixo volar sense dirigir la velocitat. Em pesen els ulls. Em sento satisfeta, conforme amb el meu Aquí i Ara. I es des d’aquesta placidesa que recordo la consigna que la Gestalt ofereix sobre la manera de veure el món.
Quina és doncs, la seva filosofia? De que em puc servir per a que el meu dia a dia sigui més plaent? Senzillament puc dedicar uns minuts del dia en aturar el temps, assentar-me en el més estricte present i abandonar-me en la fórmula del Aquí i Ara. Aquesta “fórmula màgica” pretén trencar amb els hàbits tant marcats en occident, on anem a corre cuita mentre anem pensant en tot allò que no ha sortit com esperava i vaig anticipant el que he de comprar i el que he d’explicar a la feina.
Us llenço una pregunta… Quantes hores vivim en el Present? Si de les 24 hores que té el dia li resto el temps que dedico en dissenyar el que queda de setmana i també li trec el temps que he exhaurit pensant allò que ja està fet, de ben segur que són pocs els minuts que em puc regalar per ser persona en el present, en el Aquí i Ara.
Per una banda m’esgarrifo si sumo el temps que dedico a pensar en allò que no estic vivint, doncs ja va passar o encara estar per passar. Per l’altra banda, descanso quan reconec que si poso en pràctica exercicis de consciència, per tal d’adonar-me que m’està passant Aquí i Ara, podré aprofitar de debò l’autèntic present, no el que es pensa i es programa… sinó el que se sent i s’experimenta.
El present és el temps que visc… Per avui em quedo amb això!
Laura Rucio
Psicòloga i Terapeuta Gestalt
copdema.wordpress.com 
M’agrada Laura. M’agrada la teva refldexió. I em fa reflexionar:
“Quan la família va buscar un lloc per protegir-se del fred i de la pluja. Quan va deixar d’anar amunt i avall, quan va convertir aquest lloc en habitatge permanent, es va sentir segura i feliç”.
Del nomadisme al sedentarisme.. De les presses, per arribar abans, a la calma, per gaudir de l’aquí i el ara
El teu relat és inspirador i em fa pensar en la necessitat d’encarar la vida i, al mateix temps, la mort. Viure el present és una manera de plantar cara a la mort. Viure el present és el que podem decidir, la mort no es pot decidir.
Moltes gràcies per estar “aquí i ara”!
El teu relat és inspirador i em fa pensar en la necessitat d’encarar la vida i, al mateix temps, la mort. Viure el present és una manera de plantar cara a la mort. Viure el present és el que podem decidir, la mort no es pot decidir.
Moltes gràcies per estar “aquí i ara”!