L’ABC DE LES EMOCIONS

Per què sento ràbia cap algú?

Què haig de fer quan una persona em decepciona?

No paro de donar-li voltes al que em passarà i em poso nerviosa.

Ostres… has vist quanta neu està caient a la Plaça Molina!

Com és que estic espantada?

Estic trist i, al mateix temps, em fa molta ràbia…

Estic realment enamorada de la Sònia?

Moltes d’aquests pensaments expressats en forma de preguntes o dubtes estan relacionats amb el món de les emocions. Si anem al llatí, trobem que el terme emoció prové d’emovere que significa agitar. Per tant, les emocions són respostes que dóna l’organisme i que ens impulsen a fer coses, tenen una utilitat adaptativa davants dels canvis fora de nosaltres i són una font molt valuosa d’informació. Classificar les emocions en termes de bones o dolentes és un error ja que ens informen de les necessitats i desitjos de cada persona. Hi ha persones que neguen les seves emocions alhora de prendre decisions, d’altres que només es regeixen pel que senten, algunes on les emocions suposen una molèstia i altres que no entenen per què entén el que senten… Malgrat aquesta diversitat emocional, hi ha una realitat que no es pot negar: les emocions són necessàries i formen part de l’ésser humà. Les emocions es poden educar amb l’objectiu d’aconseguir ser persones autònomes. Per poder-ho aconseguir, s’ha de ser conscient del que se sent, s’han d’expressar i, posteriorment, regular adequadament les emocions. De quines emocions estem parlant? La ràbia, la por, l’alegria i la tristesa són les quatre emocions bàsiques que els éssers humans compartim amb els animals.

Quan una situació es viu com un perill, l’emoció que apareixerà és la por. Parlar en públic, pujar a un avió, suspendre un examen i conduir un cotxe poden ser situacions considerades com a perilloses; però, s’ha d’avaluar si aquesta por es considera racional o irracional per identificar les creences de la persona. De totes maneres, una persona espantada necessita protecció. Altres opcions com, per exemple, fugir o negar el perill no són altres respostes que poden ser adequades o inadequades en funció de la situació.

La tristesa apareix davant d’una situació de pèrdua. Un canvi de domicili, la mort d’una persona estimada, un canvi de feina i el trencament d’una relació de parella són situacions de pèrdua que necessiten ser elaborades a través de l’escolta i el consol. El millor que podem fer quan una persona trista és oferir-li un espai per poder expressar les seves emocions sense judicis. “No n’hi ha per tant” o “Si jo t’expliqués el que m’ha passat” són comentaris carregats de crítica i comparació que allunyen la necessitat de consol de la persona trista. Per tant, permetre una escolta activa pot afavorir que la ferida es pogui anar cicatritzant al ritme que la persona se senti preparada.

La ràbia apareix arrel d’una situació considerada injusta. Rebre una crítica destructiva, patir la impuntualitat d’un/a amic/ga i no tenir allò que es desitja de l’altre són injusitícies. Assumir una actitud passiva o agressiva no afavoreix que el canvi que una persona necessita es produeixi; per tant, el més adequat és donar-se el permís per expressar aquesta ràbia. En psicoteràpia, es poden identificar les creences irracionals que obstaculitzen una actitud assertiva. Compartir és la necessitat que ens demana l’emoció de l’alegria. Aquesta apareix quan una situació es viu com un guany. No només parlem d’un guany econòmic, sinó d’un guany personal com, per exemple, rebre un somriure, retrobar-te una persona estimada pel carrer després de temps sense veure-la, obtenir un bon resultat acadèmic i disfrutar d’un dia amb sol són situacions que poden provocar alegria. La expressió “saltar d’alegria” no és casual ja que, quan apareix aquesta emoció, la energia es concentra en les cames per poder-la compartir amb els altres.

Les emocions són uns aliats, no uns enemics. Doncs, hem d’atansar la orella al que ens informen les nostres emocions ja que ens poden ser molt útils alhora de prendre decisions. Sentir les emocions autèntiques és una manera de sentir-se viu. A Quantum, creiem en les persones perquè puguin connectar amb les seves emocions sense les contaminacions del passat per poder viure el present.

Daniel Borrell Giró

Psicòleg Col. Núm. 12.866

Quantum

Desenvolupament & Formació

Espai de Psicoteràpia

http://www.blocquantum.com/

UN ANY MÉS, 8 DE MARÇ

La commemoració del Dia Internacional de les Dones em produeix una sensació ambivalent i agredolça. Per una banda, és un dia en que es fan visibles les desigualtats i discriminacions entre gèneres, la premsa i els mitjans de comunicació es fan ressò de la situació de les dones en el nostre món globalitzat, de com estem en l’àmbit laboral, de com està el repartiment del treball reproductiu i de cura, de com va la distribució del poder, de les violències i abusos, i de tots aquells detalls que tenyeixen de forma insidiosa cadascú dels racons de la vida i de les relacions, és un dia en que de forma obligada hem de parlar del tema. D’altra banda, em molesta el to de victimisme que adopten alguns discursos, que ens tornen a col•locar en el paper de patidores i abnegades, capaces d’aguantar estoicament l’estat de la qüestió, i obvien les grans aportacions d’un munt de dones, que de forma silenciosa estan liderant grans canvis en el món de l’empresa, en la gestió dels equips, de la política, de la ciència, en la construcció d’un món una mica millor. Observo també com aquest dia ha entrat plenament en l’agenda política i ha quedat institucionalitzat, forma part d’allò políticament correcte i quan escolto determinats discursos em quedo amb una sensació de falsedat, de que són paraules que toca dir però en les que no es creu de forma autèntica, perquè si fos així, com es que continuen les coses com estan?

Aquest dia no puc evitar pensar en el binomi igualtat-diferència, aquesta polaritat en la que ens movem, entre la igualtat de drets i la valoració de la diferència que permet la diversitat i la riquesa, viure com un ésser diferent i únic entre iguals, en paraules de la filòsofa Hannah Arendt. Fa poc temps, i encara trobem llenguatges que ho manifesten, era el Dia de la Dona, sense plural, com si només hagués una forma de ser dona o ser home, com creient que hi ha una essència femenina o masculina; aquest llenguatge desvetlla una rigidesa limitadora i restringeix els significats i els significants i amb una sola paraula elimina les diferències; d’un cop, fa fora la complexitat. És un exemple de que una paraula val més que mil imatges. També s’anomena Dia de la Dona Treballadora; aquest adjectiu, treballadora, revela allò que és important, el treball productiu, i omet la rellevància de la dimensió de la cura, que resta invisible, malgrat ser un pilar fonamental de la nostra organització. Per què no es diu Dia Internacional de les Dones?

Espero que aquest dia ens interpel·li sobre les nostres conductes, pensaments i creences, que ajuden a sostenir i mantenir les discriminacions. És un treball de reflexió interna i de canvi. I com tot canvi, suposa passar a l’acció. A partir d’aquest context, el Coaching és un bon instrument per ajudar a moltes dones a passar a l’acció i ajudar-les a creure en elles mateixes, a incrementar la seva confiança i lideratge personal. És a partir del propi lideratge que podem influir en els altres, invertint la nostra energia en la creació de la nostra vida.

Soledad Calle Fernández

Psicòloga i Coach

Quantum

Desenvolupament&Formació

http://www.blocquantum.com/

Benvolguts i benvolgudes

Et donem la benvinguda al nou bloc d’autoajuda i creixement personal Un cop de mà. Un espai on podràs fer un viatge cap aspectes de tu per poder sentir, reflexionar, pensar, redescobrir, somiar, connectar o gaudir del privilegi de ser persones. En aquest viatge interior, tindràs uns/es companys de viatge excepcionals. Podràs connectar l’aquí i l’ara de la teràpia gestalt a través de la psicòloga Laura Rucio, reflexionar amb els articles del psicòleg i terapeuta familiar Jose Lopera, aprendre del món de la parella gràcies a la psicòloga Mati Segura, aturar-te a pensar amb el que t’envolta amb els comentaris i reflexions del psicòleg i psicopedagog Martín Martínez, aprende de les últimes investigacions sobre neurociències i psicoteràpia de la mà de la psicòloga Victòria Fernández, descobrir les mil i una nits de la sexualitat amb la psicòloga i terapeuta sexual Ana Alonso, somiar a través de l’art amb els ulls ben oberts de la psicòloga i poeta Èlia Alonso, educar les teves emocions amb el somriure de la mestra Marta Forn, aconseguir els teus objectius amb la psicòloga i coach Soledad Calle i redescobrir-te a través del model humanista de l’Anàlisi Transaccional acompanyat/da del psicòleg Daniel Borrell.

Un bon viatge amb uns ingredients de qualitat i amb una excepcional companyia que et permetran enriquir el teu món intern. T’apuntes al nostre viatge? Ens dones la teva mà? Et recordem que aquest viatge el volem compartir amb tu a través de les teves aportacions, suggerències i comentaris. Et podem donar un cop de mà.

Quantum Desenvolupament & Formació s’encarregarà de coordinar aquest equip de deu persones que publicarem un article cada mes. Per tant, cada setmana trobaràs novetats per alimentar la teva ment, el teu cos i la teva ànima. Pots escriure els teus comentaris al final de cada article o enviar-nos les teves suggerències a quantumdf@gmail.com.

Oh, benvinguts, passeu passeu, de les tristors en farem fum,
a casa meva és casa vostra si que hi ha cases d’algú.
Oh, benvinguts, passeu passeu, ara ja no falta ningú,
o potser sí, ja me n’adono que tan sols hi faltes tu,
també pots venir si vols, t’esperem, hi ha lloc per tots.
el temps no conta, ni l’espai, qualsevol nit pot sortir el sol.

Quantum
Desenvolpament & Formació
www.blocquantum.com

Psicoteràpia i neurociències

Aquest és el primer escrit de la secció Psicoteràpia i neurociències. En els darrers anys la tecnologia està permetent conèixer el cervell humà en funcionament, i també conèixer molt més sobre el desenvolupament del cervell en els primers anys de vida. Les noves troballes mostren la complexitat de les relacions entre els nivells biològics, psicològics i socials i posen de relleu l’existència d’una biologia que ens manté en relació en tant que espècie: l’espècie humana. Ja no podem pensar en un cervell aïllat: la interdependència és una realitat constant en les nostres existències. Això és el que defensa un dels autors que més ha estudiat els processos bi-psico-socials posats de manifest per les neurociències: Louis Cozolino (2006).

Si miren a nivell bioquímic, constatem que les neurones es connecten entre si a través de les sinapsis, petits espais plens de substàncies químiques que interactuen per facilitar la transmissió sinàptica. Ara bé, és la pròpia transmissió sinàptica la que permet sobreviure a la neurona, ja que l’estimula i l’enforteix. De fet, és la seqüència de sinapsis la que dona a la neurona la seva específica funció en l’immensa xarxa de neurones. Per tant, el pes del subjecte de l’acció recau tant en la neurona com en la sinapsis, en la transmissió.

Si voleu veure com es produeixen les transmissions sinàptiques, podeu buscar a TV3 a la carta, l’entrevista a Carlos Lois, en el programa Singulars (1-2-2010). En un moment donat, (10’80’’) apareixen unes imatges on es pot veure el moviment en temps real d’unes neurones, unes marcades genèticament en verd fluorescent, i d’altres marcades en vermell, mentre busquen establir noves sinapsis per tal de memoritzar un nou aprenentatge. Repetida i atzarosament s’endinsen més enllà d’elles, amb l’únic propòsit de cercar el màxim de punts d’intercanvi, el màxim de punts d’ancoratge de noves sinapsis. Sembla un moviment d’ones agitades, amb un anar i tornar ple de llampecs, llampecs que busquen establir nous punts de sinapsis amb altres neurones, un moviment espontani de gran bellesa.

Ara us proposo que ampliem la nostra mirada: de la relació entre dos neurones passem a observar la relació entre dos persones. El que succeeix és un procés semblant. En cada interacció amb una altre persona, el nostre cervell rep múltiples missatges que són traduïts en senyals electroquímiques en el nostre sistema nerviós i que desencadenen en nosaltres senyals de resposta: moviments, canvis en la respiració, gestos, paraules, .. Aquests són els elements transmissors de la sinapsis social. D’aquesta forma, al igual que les neurones, nosaltres ens sentim dins d’una xarxa social i busquem aquelles interaccions que ens permetin enfortir-nos i desenvolupar la nostra específica funció dins de la xarxa, és a dir, poder ser nosaltres mateixos i a l’hora formar part de la nostra xarxa social. És el que succeeix en una sessió de psicoteràpia, on integrem i relacionem vivències i guanyem cohesió i força davant dels avatars de les nostres vides.

Per últim, apuntar al fet de que aquest text no deixar de ser, ell mateix, com el moviment de les neurones, buscant punts de contacte amb paraules d’altres.

Fins la propera, en quatre setmanes, a Psicoteràpia i neurociències, de la mà.

Victòria Fernández Puig
Psicòloga
Centre Baraka

INICIATIVA I FREQÜÈNCIA DISPARS

Un marcat desequilibri a l’hora de prendre la iniciativa i en la freqüència de les relacions sexuals entre els dos membres de la parella, pot determinar el grau d’incompatibilitat sexual entre elles? La resposta és clarament, sí. Són molts els factors que condicionaran la compatibilitat sexual d’una parella, com per exemple els valors i l’educació sexual que hagin rebut els seus membres, que estaran afectant implícitament en la relació. O factors com el tipus i varietat de pràctiques sexuals, que poden estar influint de forma més explícita. Però el tema que ens ocupa avui és com la iniciativa i la freqüència en les relacions sexuals poden arribar a determinar per si mateixos el grau de satisfacció sexual i en conseqüència del bon acoblament de la parella.

En els inicis d’una relació de parella la líbido sol estar disparada i el desig entre els amants és fervent, per la qual cosa és més irrellevant en aquesta primera etapa qui dels dos membres tingui per costum prendre la iniciativa. En aquests moments, el que realment importa és que els dos estiguin d’acord amb el model de relació sexual que conscient o inconscientment van construint. És a la llarga que pot arribar a constituir un problema si es va convertint en una dinàmica unilateral. El que normalment succeeix és que l’habitual iniciador comença a desitjar ser el desitjat i poc a poc, ja sigui a consciència o no, inhibeix la seva iniciació per veure si la parella la pren. Però l’altre membre, acostumat a la “norma” anterior segueix esperant que sigui l’altre qui continuï donant el primer pas. Això pot derivar en una falta o inhibició del desig per una de les parts, que pot afectar greument a l’autoestima del que “espera ser desitjat” i, fins i tot, pot derivar en una inhibició del desig en el segon membre de la parella per no poder respondre a les freqüents demandes i exigències del primer, a causa de la pressió d’haver de demostrar a l’altre. El més aconsellable és que la parella tracti d’equilibrar aquest aspecte tenint en compte que han de ser capaços de prendre la iniciativa de forma recíproca, que no simètrica. D’aquesta manera els dos membres poden practicar dos aspectes fonamentals per a una relació sexual i de parella satisfactòries: l’expressió natural dels sentiments i de la sexualitat (en tenir la llibertat de prendre la iniciativa) i el sentir-se desitjats (en acceptar el requeriment de l’altre). Per tant, si desitjo a la meva parella i desitjo mantenir relacions sexuals amb ella, però no acostumo a prendre la iniciativa, puc reflexionar sobre aquestes senzilles preguntes: Què m’impedeix prendre la iniciativa? Quina és la meva excusa? En altres àrees de la meva vida solc esperar que d’altres prenguin la iniciativa? Què guanyo? Què perdo?

El segon factor que ens incumbeix, la freqüència de les relacions sexuals, es diferencia del primer factor que hem comentat en un aspecte fonamental, i és la inadecuació de programar-la. La freqüència no ha de negociar-se ni preprogramar-se a la nostra agenda, per molt ocupats que estiguem!, perquè la freqüència la marca de forma natural i instintiva el propi desig. Si desitgem mantenir relacions sexuals més freqüents amb la nostra parella, ocupem-nos de connectar amb el nostre propi desig! Això sí que ho podem treballar, connectem-nos amb la nostra part sensual i eròtica, utilitzem la nostra imaginació, pensem en sexe, no deixem el sexe per a l’última posició de la nostra llista de prioritats en la vida… i la freqüència sorgirà d’aquí, sense més limitació que la que ens vingui de la disposició de la nostra parella.

Però què succeeix quan la libido dels dos membres marca nivells de desig molt desiguals? Realment ens trobem davant d’un important problema de compatibilitat. Tan negatiu és reprimir l’energia sexual, com forçar l’instint. Llavors, com conciliar necessitats tan dispars? Amb aquest problema es presenten moltes parelles en la consulta del terapeuta sexual i de parella, i són difícils de resoldre, encara que en molts casos es troben estratègies que resulten adaptatives per a la parella i troben un equilibri per a les seves relacions sexuals i per a la seva estabilitat en la relació. Cada parella en particular haurà de fer un esforç en trobar les seves pròpies, començant sempre per la bona disposició i obertura al diàleg, i l’escolta i comprensió profunda d’un mateix i de l’altre.

Ana Alonso
Psicòloga, terapeuta sexual i de parella

PRIORITZACIÓ I CALMA /SALUT

Els professors d’un grup determinat d’alumnes sovint es reuneixen per parlar de les dificultats i dels objectius… I escoltant, t’adones que cada professor té les seves preocupacions, les seves prioritats: el material, la puntualitat, l’avaluació contínua, els controls periòdics, el treball en equip, evitar els insults, els xiclets…

Recordo, que fa 10 anys, la tutora d’uns alumnes , que sistemàticament es negaven a treballar i, que llençaven avions de paper durant les classes, deia en una reunió, que finalment havia aconseguit que no mengessin xiclet… Recordo també, que el director d’aquesta escola, deia, sense pensar en aquesta professora, que una mala priorització pot generar un gran desordre.. Deia també, que hi ha objectius que no haurien d’encapçalar cap llista…

Dit allò, no puc evitar lligar els meus records a les paraules de Carles Capdevila (Avui, 07/02/10), parlant de pares, professors i polítics: “Calma!. Doncs, destinem més esforços a dissimular els nostres errors, que a evitar-los. Calma!, doncs, sovint la caguem, perquè no tenim full de ruta.. Sovint la caguem perquè no tenim els objectius ordenats!”…

Per acabar, afegeixo, que he escrit , el que he escrit, pensant en l’article anterior, de la psicòloga Laura Rucio..

Martín Martínez

Psicòleg i assessor psicopedagògic

D’Art i Salut

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Què tenen a veure la psicologia i l’art?  Tot. Amb aquesta rotunditat m’atreveixo a obrir la secció d’Art i Salut, per la que viatjarem fins a les nostres habitacions interiors a través de la literatura, la música, el cine o les arts escèniques. Si la psicologia és l’estudi de la psique, l’art és una via en que aquesta es manifesta. I no només es manifesta el que ja sabem de nosaltres mateixos, sinó el que roman ocult a la nostra consciència. Com a psicòloga i poeta estic convençuda de que l’art es una magnífica forma d’ordenar el mon intern. L’art ajuda a generar benestar, a mantenir-lo i a promoure’l, tant en l’individu que es comunica per aquest camí com en el que rep el missatge artístic. No puc evitar pensar cada cop que escric un poema, que estic dibuixant un tros més del mapa topogràfic de mi mateixa.

Es per aquesta raó que trobo útil que parem atenció a diverses obres clàssiques i contemporànies, per tal de buscar aquella frase, aquella idea, aquella melodia o imatge que connecta amb nosaltres. Allò amb el que ens identifiquem i que ens remou per dins, que ens evoca al passat, que ens inspira pel present o que ens fa somiar.

Així que si ets artista i t’interessa la psicologia, felicitats! perquè tens una valuosa eina d’aprenentatge i si no ho ets, felicitats! perquè podràs gaudir del treball dels altres ja que, tal i com va dir el dramaturg romà del s. II a.C. Publi Terenci “Sóc home, per tant, res de lo humà m’és aliè”. En el proper article, començarem amb la obra de Rainer Maria Rilke, Cartes a un jove poeta.

Èlia Quiñones

Psicòloga i poeta

EL DRET DELS INFANTS A SER INFORMATS I ESCOLTATS

El Toni es desperta poc a poc. Li fa mal el cap i està molt esgotat. No sap perquè té tanta son. La seva mama està al costat, li somriu. Però aquella no és la seva habitació. Hi ha una olor estranya i el seu osset no està amb ell. Poc a poc anirà recordant que aquell dia no va anar al col·legi. La mama li havia dit que farien una excursió i van anar a un lloc molt gran i molt lleig. No sap perquè, el Toni va tenir molta por. Sobre tot quan l’infermer li va dir que es quedés quiet i va treure l’agulla. Al Toni ja l’havien fet això abans, a l’ambulatori del barri. Quan l’havien de punxar sempre plorava molt. Més tard, quan es despertà de l’anestèsia, sentí el mal que li feia el penis i veié que tenia una pupa. Va passar uns dies plorant, més per la por que pel dolor. Se li cauria el penis? A més, la mare havia dit que anaven d’excursió i el va portar a que un senyor li fes mal al penis. Segurament era perquè ell s’havia portat malament i l’havien castigat. Això és el que deuen fer als nens que es porten malament: un dia li diuen que el porten d’excursió i un senyor els talla un tros del cos. Potser un altre dia si no es porta bé la mare el portarà a que li tallin una orella. Qui sap. El Toni estarà trist molts dies perquè la mare l’ha enganyat i tindrà malsons per les nits amb senyors que li volen tallar membres del cos. La seva mare va considerar que no se li podia fer entendre què volia dir una operació de fimosi perquè, clar, era un nen.

Aquest exemple no és gens infreqüent i podríem trobar molts altres exemples que parlen de la dificultat dels adults a fer efectiu el dret dels infants a ser informats i escoltats. L’adultcentrisme que ens impedeix posar-nos al lloc del nen ens minimitza la importància que té per un infant, com per qualsevol altre persona, el tenir informació sobre tot aquells temes que l’afecten i tenir l’oportunitat que se l’escolti. Fa no gaire celebràvem el 20è aniversari de la Convenció sobre els Drets de l’Infant de les Nacions Unides, el primer instrument jurídicament vinculant a nivell internacional que tracta específicament dels drets de la infància. El text dedica l’article 12 a parlar del dret de nenes i nens a que es tingui en compte la seva opinió:

1. Els Estats Membres garantiran al nen i la nena que estigui en condicions de formar-se un judici propi el dret a manifestar la seva opinió lliurement a tots els afers que els afectin. Les seves opinions han de ser tingudes en compte segons la seva edat i maduresa.

2. Amb aquesta finalitat, l’infant ha de tenir especialment l’oportunitat de ser escoltat en qualsevol procediment judicial o administratiu que l’afecti, bé directament, bé per mitjà d’un representant o d’una institució adequada, d’acord amb les normes de procediment de la legislació.

Recentment l’Observatori dels Drets de la Infància ha volgut editar un document on s’analitza aquest article i la seva aplicació en l’àmbit de la família, de l’escola, l’atenció sanitària, en les famílies i centres d’acollida, en procediments d’immigració, situacions de violència o d’emergència (www.gencat.cat/benestar/actualitat/papers/index.htm ). El context primari, evidentment, on s’ha de preservar aquest dret és la família.

Una família on un/a nen/a pot expressar la seva opinió, perquè se li dóna un espai per fer-ho, se li encoratja a expressar-se i es té en compte allò que diu, és un context on aprendre a ser un/a mateix/a. És donar permís per ser un membre actiu de la societat, és ensenyar a escoltar els altres, és senyalar que el que un pensa i el que un sent existeix i és important. I és també legitimar la paraula com a eina de comunicació superior a la violència.

Informar a l’infant d’allò important per ell sabem que no sempre és fàcil i ens planteja el problema de què dir i de com dir-ho. Quan el papa i la mama se separen, quan un avi s’ha anat al cel, o quan no es pot menjar dolços perquè es té una malaltia que es diu “diabetes”, tenim el repte de buscar les paraules més veraces i comprensibles per apropar aquestes realitats a la ment infantil. Es tracta de no enganyar, fer servir paraules senzilles que facilitin una representació concordant amb el nivell maduratiu del nen o nena. Però informar no és pas suficient. El veritable repte és saber escoltar la canalla, des dels inicis del seu desenvolupament, i copsar la seva opinió sobre les decisions que en són protagonistes. Què li agradaria fer el cap de setmana, com vestir-se, o què menjar un dia especial són decisions quotidianes que no s’haurien de prendre sense comptar amb la seva opinió. Però també si vol viure amb el papa o amb la mama, si vol anar a la presó a veure un familiar, què li sembla un canvi de vivenda o escola, com vol ser tractat al llarg d’una hospitalització, si es vol acomiadar de l’avi moribund o tenir l’oportunitat de queixar-se d’un tracte vexatori a l’escola.

Tenir en compte l’opinió de l’infant no vol dir transmetre-li la responsabilitat de la decisió, que correspon únicament a l’adult. El nen ha de saber que escoltar-lo no vol dir fer el que ell diu. Però sí vol dir que el que opina és important perquè se’l té en compte com a persona de dret. I per tant se li hauria d’explicar quin serà l’ús que se’n farà de la informació i opinió que ens dona, quina decisió es prendrà si és que cal prendre’n alguna, i en base a què, ja que té dret a opinar i ser escoltat en referència també als resultats d’aquestes decisions.

Ser sensible a la opinió dels infants no implica necessàriament que el nen tingui certa competència verbal. Els éssers humans tenim opinions de les coses molt abans de poder parlar. El comportament entorn el menjar, el son, les reaccions físiques de plaer i displaer o senzillament el joc espontani ens rebel·len el sentir de les persones a les primeres etapes de la vida.

A la meva feina amb les famílies d’acollida comprovo la capacitat dels infants per copsar la informació quan se’ls transmet de forma adequada. És per això que ens resulta tant útil fer servir la representació amb nines per comunicar al nen o nena un imminent canvi a la seva família adoptiva, així com l’ús dels contes per explicar els hi la seva història o fer dibuixos per ajudar-lo a donar la seva opinió sobre com es troba amb la família actual. El repte, però, no és tan sols per tots els professionals que treballen amb nens i nenes, sinó per totes les persones que tracten amb infants, per pares, mares i la societat en general.

El repte és ser sensibles al criteri del nen, potenciar la seva iniciativa, l’esperit crític i la participació. Perquè donar l’oportunitat als infants de ser escoltats i fer sentir la seva veu és legitimar aquesta veu i fer-la forta.

José Manuel Lopera

Psicòleg i Terapeuta familiar

Aquí i Ara són les 17: 32 hores

Em trobo en un moment de descans, m’estic adonant que poso l’atenció en mi mateixa, em deixo sentir. Estic oberta al que reben els meus cinc sentits. Estic deixant desfilar els pensaments que corren pel cap. Estic receptiva al meu món emocional. Me’n adono de l’esgotament físic, em pesen els peus, sento calentes les orelles, necessito una posició més còmoda, procuro canviar-la. Just ara em sento més relaxada. Sento tensió a l’estómac, faig unes quantes respiracions profundes. Ara millor. Me’n adono de l’agilitat dels meus pensaments, uns venen, altres marxen, els deixo volar sense dirigir la velocitat. Em pesen els ulls. Em sento satisfeta, conforme amb el meu Aquí i Ara. I es des d’aquesta placidesa que recordo la consigna que la Gestalt ofereix sobre la manera de veure el món.

Quina és doncs, la seva filosofia? De que em puc servir per a que el meu dia a dia sigui més plaent? Senzillament puc dedicar uns minuts del dia en aturar el temps, assentar-me en el més estricte present i abandonar-me en la fórmula del Aquí i Ara. Aquesta “fórmula màgica” pretén trencar amb els hàbits tant marcats en occident, on anem a corre cuita mentre anem pensant en tot allò que no ha sortit com esperava i vaig anticipant el que he de comprar i el que he d’explicar a la feina.

Us llenço una pregunta… Quantes hores vivim en el Present? Si de les 24 hores que té el dia li resto el temps que dedico en dissenyar el que queda de setmana i també li trec el temps que he exhaurit pensant allò que ja està fet, de ben segur que són pocs els minuts que em puc regalar per ser persona en el present, en el Aquí i Ara.

Per una banda m’esgarrifo si sumo el temps que dedico a pensar en allò que no estic vivint, doncs ja va passar o encara estar per passar. Per l’altra banda, descanso quan reconec que si poso en pràctica exercicis de consciència, per tal d’adonar-me que m’està passant Aquí i Ara, podré aprofitar de debò l’autèntic present, no el que es pensa i es programa… sinó el que se sent i s’experimenta.

El present és el temps que visc… Per avui em quedo amb això!

Laura Rucio

Psicòloga i Terapeuta Gestalt

NO VAIG A PASSEJAR MAI…

Aquest ha estat el pensament que l’Andreu ha tingut quan una amiga seva li explicava que havia anat a passejar el diumenge perquè feia un dia radiant. I tu, per què no vas a passejar mai?, li va preguntar la Marta. L’Andreu explica que, en els últims mesos, li costa dormir a la nit, té més mal de cap del que és habitual i discuteix sovint amb la seva parella. No sé què em passa i estic preocupat perquè no sé què haig de fer, li confessa l’Andreu. La Marta li informa de la seva sospita: crec que tens estrès.

Patir ansietat, depressió, diabetis, insomni o trastorns d’atenció són indicadors que hi ha un estat d’alerta activat que s’està sostenint en el temps. Si tens algun d’aquests símptomes, és probable que t’estigui passant el mateix que a l’Andreu. De totes maneres, què és l’estrès? Malgrat estiguem acostumats a associar el concepte d’estrès en termes negatius, estem parlant d’una resposta natural i necessària que ens ajuda a sobreviure. Quan les conseqüències són positives, s’anomena eutrès; en canvi, quan són negatives, estem parlant de distrès. Percepcions d’amenaça, estímuls ambientals perjudicials, situacions que forcen a processar informació ràpidament o la pressió de grup són factors estressants que desestabilitza l’equilibri de l’organisme. Quan aquests factors es donen en excés, es produeix una sobrecàrrega de tensió que es veu reflexat a l’organisme i en l’aparició de malalties. L’estrès o síndrome general d’apatació (Selye, 1950) inclou el conjunt de símptomes psicofisiològics i que implica tres estats:

• Alarma de reacció: detecció de l’estímul o factor estressant
• Adaptació: recerca d’estratègies per fer front a l’estímul
• Esgotament: les defenses de l’organisme començen a disminuir

Un estudi de la Universitat de Califòrnia va demostrar que un estrès fort durant un curt període de temps, per exemple, l’espera prèvia a la cirurgia d’un ésser estimat, és suficient per destruir connexions entre neurones en zones específiques del cervell. Si ens allunyem de l’estrès agut, l’estrès crònic comporta la disminució del tamany de la zona cerebral responsable de la memòria i, fins i tot, mort neuronal. Aquestes greus conseqüències demostren la necessitat de buscar estratègies i recursos saludables per fer front a l’estrès.

 El pensament positiu, la gestió del temps, el sentiment d’autoeficàcia i la capacitat per posar límits són habilitats que permeten tenir una millorar qualitat de vida física, psicològica i social. Per aquest motiu, a Espai de Psicoteràpia Quantum estem desenvolupant totes aquelles estratègies que converteixen a la persona més resistent davant l’estrès:

• Gestió el temps
• Optimisme i pensament positiu
• Recerca del sentit de la vida
• Establiment de prioritats
• Assertivitat
• Autoestima
• Coherència
• Tècniques de relaxació
• Mindfulness

Després de la conversa que ha tingut amb la Marta, l’Andreu ha estat reflexionant i s’ha reconegut a si mateix que té un problema de salut del que no sap ensortir-se’n. Diuen que reconèixer un problema és el primer pas per la solució, ha pensat. Per això, ha decidit demanar ajuda psicològica per poder viure la vida que sempre ha volgut viure i, a més, ha decidit sortir mitja hora abans de la feina per anar a passejar per primera vegada després de molt temps pel casc antic de la ciutat. Quan pren aquesta decisió, se’n adona que està somrient.

Daniel Borrell Giró

Psicòleg Col. 12.866

http://www.blocquantum.com